Dos relats econòmics
Eivissa avui guanya Menorca en creació de PIB agregat i població, i a canvi de renda present sacrifica benestar potencial futur
Menorca i Eivissa no deixen de ser dues illes aparentment semblants que han seguit una evolució prou diversa: Menorca lluita per mostrar-se Reserva de la Biosfera i Eivissa per situar-se en el mapa de l'oci internacional. Tot i la seva baixa natalitat, en poc temps la més gran de les Pitiüses supera ja en més d'un 50% la població menorquina. Una mena de pla Marshall a escala relativa de creació d'ocupació, majorment forana, de pas, sobre la base d'activar més i més territori.
Aquesta evolució diferent permet construir una mena d'experiment natural per saber quins són els factors clau que acaben determinant la seva evolució. En serien hipòtesis derivables de la seva història (i) els règims de domini extractius diferencials dels invasors de les illes, per beneficiar-se de la seva situació geoestratègica; en un cas, amb guarnicions, governs locals i així amb preocupació per la salubritat, les infraestructures viàries, etc., o pel corsarisme espoliador i fugisser en un altre; (ii) determinar qui i com s'apropia de les plusvàlues, ja siguin aquestes resultat de les riqueses naturals o extretes de la producció i del comerç, i com aquests excedents es reassignen després en vista de les oportunitats que ofereixen els mercats; i, finalment, (iv) analitzar l'impacte de la idiosincràsia local en l'emprenedoria shumpeteriana, combinant innovació, talent i risc assumit.
A Menorca, les dominacions angleses i franceses al llarg del segle XVIII, entre d'altres factors, són exemples de disrupcions rellevants del seu estatus socioeconòmic respecte de les Pitiüses espanyoles. Menorca trencà insularitats amb un important comerç i desenvolupà fins al començament del segle XX una indústria de certa importància. I creà una incipient burgesia precapitalista que perdurà i es feia distingir amb la possessió de la terra.
Les condicions geoestratègiques eren decisives en el cas de Menorca. La ubicació, el port de Maó bàsicament, situa Menorca en un eix de major interès que les Pitiüses. Aquesta consideració arrossega la milícia i, amb aquesta, l'obra pública amb la necessitat de fortificar les places militars amb clars efectes keynesians (pagues de soldats, abastaments, reparacions, habitatge i oci). Això ofereix addicionalment una major protecció enfront de ràtzies diverses, i mou, sota banderes de protecció, el comerç d'intermediació, que és per definició divers i permet compensar conjuntures diferents del preu del blat, de la llana, de l'oli o del vi.
Eivissa pot haver-se vist en el passat més afectada per l'anomenada ‘malaltia holandesa': compta al llarg de la seva història amb unes importants salines naturals amb gran valor en etapes en què és la sal un gran conservant. Aquesta especialització orienta la seva activitat primària. La seva activitat comercial és, però, limitada –es transacciona el que es produeix– i, per fer-la efectiva, la mà d'obra afegeix poc valor, un valor que la població autòctona sovint compatibilitza amb altres activitats agropecuàries, les quals, en la mesura que són complementàries, no permeten que aquelles acabin essent mai prou substantives. Van a ròssec de l'altra. A Menorca, a diferència d'Eivissa (i de Mallorca, per descomptat), el turisme es desenvolupa més tard i es troba amb la crisi del petroli del 1973, que arronsa la incipient inversió. Altrament, s'ha argumentat que el fet que Menorca tingués una economia més diversificada ha fet que aquesta alternativa de servei no es considerés preferent respecte de la industrial, artesanal, que mantenia un prestigi manufacturer. Notem, tanmateix, que, fins i tot quan els sectors tradicionals estan en crisi, les borses de plata, el formatge fus, el calçat o la bijuteria treuen el cap, i això en un moment en què ja era possible posar se a rebuf del turisme.
A diferència del cas eivissenc, on una família determinada, amb la miscel·lània dels diners bancaris dels estalviadors, es bolcava en el sector, el foment de turisme menorquí agrupava més aviat uns quants romàntics que no arriscaven significativament grans quantitats de diners. Tindran idees més que possibilitats: ho faran des de l'entusiasme de la Isla Blanca y Azul, del patrimoni de platges i taules, i d'un folklore sense carta de presentació internacional. Eivissa té ja en aquells moments una certa infraestructura pública a partir dels seus plans d'embellecimiento, i la família Matutes canalitza cap a aquest sector, potser l'únic a què es pot agafar en clau autàrquica, el cos i l'ànima i pocs escrúpols, tant en transport, promoció com explotació immobiliària. I ho fa amb complicitats polítiques, una forta integració vertical de negocis i acusacions de corrupteles; molt lluny ja de la realitat de l'altra illa.
Eivissa avui guanya Menorca en creació de PIB agregat i població (molt menys així en termes per càpita), i a canvi de renda present sacrifica benestar potencial futur, creant ocupació a nouvinguts al cost de trinxar territori. Perd, però, en conservació de patrimoni natural i en balanç mediambiental. A les disjuntives de prioritzar el flux o l'estoc, la renda o la riquesa, l'ingrés de caixa o el patrimoni net, el present o el futur, el relat és inacabat.
