Apocalipsi

El rècord d'amenaces polítiques amb l'arribada de l'apocalipsi a a la terra no el tenim els catalans, contra el que en un primer moment hom podria pensar. A nosaltres ens han avisat que totes les maldats esclatarien juntes si aconseguíem la independència –ja ho deuen recordar tot allò de la navegació intersideral i la caiguda en la misèria més extrema. Però encara hi ha hagut més amenaces i més intenses per als grecs. En campanya es va arribar a escoltar, i el que dic és rigorosament cert, fins i tot com un polític de Nova Democràcia avisava els seus compatriotes que es quedarien sense paper de vàter en cas que guanyés Syriza.

Que se sàpiga, però, a hores d'ara les parts baixes dels grecs segueixen gaudint de la sofisticació occidental. I això que ha guanyat la coalició de l'esquerra radical. Una victòria fora de tota discussió. Però que, oh! sorpresa, no ha desencadenat cap apocalipsi, encara.

Les borses, que ja deuen recordar que s'havien d'enfonsar més ràpidament que no van caure els murs de Jericó, no ho van fer. La d'Atenes una miqueta, val. Però res més. I de la reacció de la Unió Europea què en direm? Després de passar-se mesos amenaçant amb expulsar els grecs tot van ser paraules cautes. I fins i tot diria que comprensives.

Un dels greus problemes de la política actual és, i a Grècia ho hem tornat a veure, la seua colossal inconsistència. Les amenaces s'han de complir perquè sinó esdevenen xantatges. I els xantatges, a banda de ser una de les modalitats més lletges de la política, resulta que són d'una ineficàcia monumental quan la gent decideix no fer-ne cas. Com ha passat a Grècia.