‘Bullyng' i acompanyament

L'assetjament escolar o bullyng no és pas un fenomen nou. Ha existit sempre. Tanmateix, ara, en l'era d'internet i les xarxes socials, pren unes formes més subtils d'actuar i, alhora, potencialment més destructives des del punt de vista psicològic. Per prevenir l'assetjament escolar cal una tasca compartida entre la família i el centre educatiu. La relació estreta entre ambdues institucions i, per tant, el seguiment continuat del noi o noia, en tots els seus aspectes de desenvolupament (emocional, afectiu, social, acadèmic...) ha de permetre poder detectar qualsevol canvi de conducta que ens pugui alertar sobre situacions no desitjades.

Perquè l'escola pugui actuar, conjuntament amb la família, com un element de detecció primerenca del bullyng cal que la tasca tutorial d'orientació i acompanyament sigui una prioritat pel centre i, per tant, que la institució disposi de mitjans, formació, plans d'actuació i protocols efectius. La tasca més fonamental que ha de fer un centre educatiu, en relació amb el seu alumnat és acompanyar-lo en el seu procés de creixement, desenvolupament i aprenentatge personal i social. Així, doncs, la màxima prioritat ha de ser la persona, el seu benestar físic i psicològic, el seu equilibri emocional, la seva adequada autoestima, el seu procés de relació i d'establiment de lligams sans i adequats amb els companys... Per exercir aquesta prioritat els equips docents s'han de coresponsabilitzar de les funcions tutorials i orientadores del seu alumnat. És a dir, en el centre tothom ha de fer de tutor en tot moment i amb independència que exerceixi o no la tutoria oficial d'un grup de classe. Igualment, tothom, i a tothora, exerceix com a orientador i acompanyador de cada alumne i de cada grup classe.

Així, l'acompanyament educatiu integral hauria de ser la primera i fonamental funció de la tasca docent inclosa dins el propi projecte educatiu i curricular del centre. Des de cadascuna de les àrees curriculars també es fa acompanyament i orientació, ja que, en definitiva, la formació acadèmica no es pot deslligar de la resta d'aspectes de la persona. Un alumne assetjat es mostrarà ansiós, insegur, amb baixa autoestima i a la defensiva, actituds totes elles que l'impediran assumir i gaudir de l'aprenentatge en el centre educatiu.

I la família? Si s'adona que el seu fill o filla pot estar sent víctima d'assetjament escolar caldrà que exigeixi al centre, i als serveis educatius i socials, que actuïn amb rapidesa i fermesa davant els primers símptomes. No es tracta de sobreprotegir els fills, sinó d'oferir-los recursos perquè puguin gestionar els conflictes des d'una base d'autoconfiança i comptant amb eines de relació social convenientment parlades i practicades dins la família. La confiança amb els propis fills s'ha de basar en el convenciment que faran un bon ús dels recursos de què disposen. Tot i així, sempre es podran trobar amb situacions que els depassin i, per tant, en moments en què caldrà que demanin ajuda. Serà, llavors, quan tots els agents educatius hauran d'actuar amb total determinació i coordinació. Davant els casos d'assetjament escolar, d'aïllament social o de patiment psicològic, l'antídot és formar grups a l'escola que estableixin lligams forts i inclusius (tutories i orientació grupals) i, des de casa, educar fills amb plenes competències socioemocionals que els permetin fer-se resistents davant el menyspreu, la provocació o l'agressió.