Opinió

El maleït laberint grec

Els miratges
només són miratges,
i al final rebenten
com les bombolles

La victòria d'Alexis Tsipras a les eleccions gregues ha cobert la quota d'un nou miracle. El miracle en què confiaven els francesos que van votar primerament Nicolas Sarkozy i després François Hollande. O el que esperaven els nord-americans que es van decantar per Barack Obama. Amb un punt de diferència. Els grecs estan molt més desesperats –amb raó– que francesos i nord-americans. I el miracle a què s'aclamen és molt més improbable. Perquè la situació actual que pateix el país és una conseqüència directa de la història immediata. Una història marcada per la inestabilitat política, per les turbulències econòmiques, per dues dictadures i per l'enfrontament, ple de paradoxes, contra un país, Turquia, molt més potent, amb el qual es disputa l'illa de Xipre. Des del 1975, la instauració d'una democràcia i un sistema d'alternança política convencional entre l'“esquerra”, representada pel PASOK, i la “dreta”, liderada per Nova Democràcia, va ordenar la situació. De manera fugaç.

El sistema va començar a desequilibrar-se el 1990, quan la despesa pública superava en un 50 per cent els ingressos. El dèficit no es va corregir mai i el deute anava acumulant-se d'una manera tan temerària que anunciava el col·lapse. Al final les faves són comptades i les pitjors previsions es van complir. El deute públic grec es va enfonsar als mercats financers i el país va haver de ser intervingut per la Unió Europea per evitar la fallida total de l'administració pública i del sistema bancari. A hores d'ara Grècia sobreviu amb respiració assistida. Necessita cíclicament l'aportació de noves ajudes, condicionades a uns ajustos i a unes restriccions que han revoltat el país. Ni la Comissió Europea, ni el Banc Central Europeu, ni el Fons Monetari Internacional han estat capaços de trobar la justa mesura que trenqui el cercle viciós. Les reformes i els sacrificis que demanen els membres de la troica no podien reactivar l'economia del país. Més aviat al contrari, han reduït al no-res les inversions públiques, han disparat els impostos i han condemnat una part de la població a la misèria.

El govern d'Andonis Samaràs va acceptar les directrius de la troica perquè no tenia més remei, però el líder de Nova Democràcia era conscient també de les conseqüències nefastes que se'n podien derivar. Les reformes profundes que necessita Grècia no poden consistir només en restriccions. Han d'anar molt més lluny. Han de liberalitzar l'economia i traure els ressorts del poder de mans de l'oligarquia que el controla. Han de reduir l'administració i fer-la més operativa. Han d'invertir en els sectors que poden fer competitiva l'economia del país. Lligat de peus i mans per les directrius de la Unió Europea i incapaç d'assumir uns riscos contraris a la seva pròpia naturalesa política, Samaràs va tibar més i més la corda que l'ha penjat i ha sucumbit a l'esperança que ha sabut fer créixer Alexis Tsipras, que ha heretat el gran problema.

Afirma Tsipras que renegociarà el deute públic del país, majoritàriament en mans del Banc Central Europeu. Com ho farà sense despertar les reticències dels altres contribuents de la Unió? Quina part correspondria a cada francès –o britànic– si el seu govern acceptés condonar el deute grec? Això, a més, seria just? Fins a quin punt alemanys, belgues, espanyols o catalans són responsables dels errors encadenats dels successius governs grecs? Qui els ha triat? Afirma també el nou primer ministre grec que vol recuperar la sobirania nacional grega. Com ho pot fer si el seu país és incapaç de finançar la despesa corrent? Les primeres decisions d'Alexis Tsipras han obert la caixa de les contradiccions. Ha pactat amb l'extrema dreta i ha nomenat ministre de Defensa Panos Kammenos, un líder polític que no pot acceptar el compromís electoral de Syriza de reduir-ne el pressupost. No seran les primeres. Perquè en la civilitzada Grècia el problema és precisament de civilització. És la societat sencera la que ha de reflexionar sobre les seves possibilitats i les seves limitacions. Els miratges només són miratges. I al final rebenten igual que les bombolles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia