Pidolant

“Em sap greu –llegeixo al paper que trobo al costat del teclat on anotaré el número secret del meu compte bancari–, sóc l'indigent que dormo en aquest caixer automàtic però ara no el puc atendre. Si és tan amable, deixi la seva aportació en aquest got de plàstic.” Al vas hi ha algunes monedes. Ara som a dalt del metro. Una dona es passeja capjupa entre els viatgers que ens gronxem a peu dret proclamant un drama familiar i laboral que, segons assegura amb un somiqueig teatral, l'ha dut a les portes de la desesperació. Allarga la mà esperant almoina, però els viatgers mirem a terra o ens mirem entre nosaltres sense necessitat de dir res: senzillament no ens la creiem. La dona se'n va amb les mans buides. Traslladem-nos a continuació a Londres. Alfred Ajani, un jove graduat en màrqueting que sovintejava el metro exhibint un cartell on demanava feina, s'ha convertit en el protagonista d'una notícia singular a la secció de societat dels diaris. Ajani va tenir la sort que una empresa s'hi fixés i el contractés com a relacions públiques. Ara treballa per a una empresa més gran i ha tornat al metro amb un altre cartell on es pot llegir: “Ara contracto jo.”

L'exemple de la dona del metro –ignorada per la incredulitat de la seva posada en escena– i els d'Ajani i de l'anònim pidolaire epistolar del caixer automàtic –premiats, en canvi, per la seva originalitat– ens demostren que ens hem transformat en una societat competitiva fins i tot a l'hora de mostrar-nos generosos. Hi ha un punt d'immoralitat innegable, en aquest comportament selectiu a l'hora de satisfer les mans que es paren al nostre voltant, però cal reconèixer que ha arribat un moment que tots l'apliquem.

La multiplicació dels pobres que poblen els carrers de les nostres ciutats, l'expansió de la gent que demana caritat, ha fet que la gent que la practiquem siguem ara més exigents que en el passat. Segurament, també més insensibles. La sensibilitat és la primera cosa que es perd enmig de la crisi, just abans de perdre el lloc de treball.