Les allaus fan com les taronges
El perill d'allaus a tot el Pirineu que ens han estat anunciant tota aquesta setmana els meteoròlegs ha coincidit amb l'allau, menys col·lectiva, però encara més inevitable, amb què els mitjans de comunicació ens colguen cada vegada que mor un personatge públic. Els de Girona, fa uns dies, van repetir aquesta allau arran de la mort de Paco Torres Monsó. Flocs d'articles breus, de mil o dos mil caràcters, signats per una caterva d'articulistes que es dolien de la mort de Torres Monsó i que aprofitaven l'avinentesa per reivindicar un cop més la seva obra i per explicar-ne fets, anècdotes i principis. A Catalunya –i també a Espanya– més mitjans de comunicació ens han colgat amb una allau d'articles de magnitud encara més grossa arran de la mort de José Manuel Lara. A tots dos morts, va precedir-los Edgar Froese. Que jo ara sàpiga, però, l'allau va ser de baixa intensitat, un parell de volves de tinta negra a la secció d'obituaris, amb una única foto de Froese al costat de Cristopher Franke i de Peter Baumann. Segurament m'hauria passat per alt, si no fos perquè un amic va dir-m'ho dissabte passat, mentre comprava pastanagues, cols i escaroles en una parada d'agricultura de proximitat. La vida ha anat així. Quasi quaranta anys abans, amb aquest amic i amb dos amics més vam fer cap a 130 km d'anada i 130 més de tornada per sentir Tangerine Dream al pavelló on jugava a bàsquet el Joventut de Badalona. Cap de nosaltres no arribava als vint anys, llavors. Edgar Froese feia poc que havia encetat la trentena. Hem passat, doncs, del rock electrònic d'influència daliniana fet amb baixos, flautes, bateries i sobretot sintetitzadors i raigs làsers, a preocupar-nos també pel que mengem i per apostar perquè pastanagues, cols i escaroles siguin de proximitat i ecològiques. Però, per a les noies i els nois que eren com nosaltres en aquells anys, Edgar Froese i Tangerine Dream van ser molt importants. La taronja del seu somni va rodolar com una allau davant nostre i va contribuir també amb la seva força a abatre la paret fosca i grisa del final del franquisme i dels primers anys de la Transició. Va ser una època de canvis i d'il·lusions. Els de sempre estaven acoquinats; els que, com sempre, havien perdut i els que arribàvem de nou vivíem convençuts que el somni era a l'abast de la mà. Màgic com uns borrallons. Sí, va ser com ara. I també com ara no comptàvem que, passada l'allau, els de sempre disfressats de nous aixecarien una altra paret. Un xic més baixa i un xic més pintada i amb unes quantes finestres. Però, al capdavall, paret. Intransigent, infranquejable i encara més freda.
