Esperança vana o legítima autoestima

A la làpida mortuòria del gran escriptor gallec Álvaro Cunqueiro, mort el 1981 i enterrat al poble de Mondoño, hi ha una frase seva. Una frase que havia somiat que precisament figurés a la seva tomba: “Aquí descansa algú que amb la seva obra aconseguí que Galícia durés mil anys més.” Tant de bo, senyor Cunqueiro, algú, qualsevol, amb la seva obra, permetés a Galícia viure mil anys més. Tant de bo, atès que, com ho deia també Cunqueiro, això significaria que també viu la llengua gallega durant aquests mateixos mil anys: “Vull i desitjo que la llengua gallega visqui i continuï perquè la pervivència de la llengua és l'única possibilitat per a nosaltres de perdurar com a poble.” Podria ser, en tot cas, que uns quants escriptors sobrevaloressin la importància de la seva pròpia obra, no en la història de la literatura, sinó pel que fa a la seva capacitat d'inspirar lleialtat lingüística.

El millor exemple, i també un dels més dolorosos, de la poca operativitat social dels escriptors, és la del provençal Frederic Mistral. El seu premi Nobel, obtingut el 1904, no sembla haver alentit ni de dues setmanes el declivi de la llengua occitana, digerida amb gormanderia pel sistema intel·lectual, polític i jurídic francès. Cunqueiro i Mistral, cadascun a la seva terra i a la vora de la seva mar, van intentar aguantar a pes de braç una llengua i una literatura. El gallec està malalt, l'occità està moribund.

No pretenc que el prestigi dels escriptors sigui inútil. Pot ser enormement útil a condició, però, d'escriure en un país i entre una població en què la llengua pròpia pervisqui encara amb prou vitalitat. Passat a sota d'un cert llindar de transmissió generacional, ja només serveix a fer més digna l'agonia. Aquest prestigi és útil quan, a part d'alimentar el narcisisme nacional, un obra literària a través per exemple d'un premi Nobel provoca un electroxoc emocional que augmenta el fervor envers la llengua usada per l'escriptor guardonat. Els islandesos estan legítimament orgullosos de Halldór Laxness, els txecs de Jaroslav Seifert, i els hongaresos, d'Imre Kertész. En aquests països que són, a l'escala europea, de població petita o mitjana, un premi Nobel és un regal fet a la llengua. De fet, de totes les llengües amb més de cinc milions de parlants de la Unió Europea, només quatre no han tingut encara un premi Nobel de literatura: el búlgar, el neerlandès, el romanès i, és clar, el català. I és evident que per a la llengua catalana, que no es troba encara en l'estat agònic de l'occità ni pateix la precarietat del gallec, un premi Nobel seria un instrument utilíssim –un entre molts altres– d'injecció d'autoestima col·lectiva aplicada a la literatura i a la llengua. Més que els búlgars, els neerlandesos i els romanesos, els catalans, desproveïts ara per ara de les eines d'un estat independent, necessitarien poder dur aquest premi a la solapa.

A