Cat escaldat, aigua tèbia tem
Podem ven esperança
Aquesta posició política és, per si mateixa, perversa; perquè denota com el futur de Catalunya depèn en gran mesura del que es decideix a Madrid i de la influència que els polítics catalans de torn poden exercir o no sobre els governs.
Tradicionalment aquest paper se'l disputaven CiU, PP i PSOE. Els nacionalistes van fer fama amb l'eslògan Ara decidirem quan sabien que els governs espanyols estarien en minoria i haurien de pactar amb ells. Els socialistes i el PP, quan albiraven respectives majories absolutes, apel·laven al vot útil i a la capacitat de la branca catalana per influir sobre la presidència espanyola.
Ara que les enquestes diuen que Podem pot esdevenir majoritària aquest joc el juga la principal candidata a liderar la sucursal catalana del partit, Gemma Ubasart. Tot reproduint el model de la casta ha dit: “Som els únics proconsulta amb capacitat d'accedir a La Moncloa.” Ara bé, no ha aclarit que estan a favor de la consulta però en contra de la independència. Podem juga als equívocs per pescar vots d'aquí i d'allà.
A Podem semblen aplicar la màxima d'Albert Einstein:
“Perfecció en els mitjans
i confusió en la finalitat.”
La imposició
del seny
Al llarg del procés que estem vivint intensament des de 2012, CaixaBank i el Banc de Sabadell han defensat la posició de l'entesa amb Espanya. Les dues entitats, doncs, són valedores de la idea que l'encaix és possible.
Ho va reiterar fa poc Isidre Fainé, president de La Caixa, que va manifestar que es trobarà una solució raonable per a Catalunya. No va aclarir, però, què considera una “solució raonable”.
Podem intuir que la seva recepta és la de la renovació d'un pacte Catalunya-Espanya. El president de La Caixa va recordar que “Catalunya és una societat molt oberta, on hi ha molts punts de vista, i sempre ha estat un país de negociació”. I per si algú tenia dubtes, va reblar el clau dient: “Seguirà havent-hi negociacions, i s'arribarà a un acord.”
Si tenim en compte el que ha declarat en altres ocasions, les “negociacions” no preveuen que es faci un referèndum d'autodeterminació ni res semblant. Potser perquè, com ell mateix reconeix, passa gairebé més temps a Madrid que a Barcelona, no és conscient que la societat catalana ja no es conforma amb un pacte de mínims, ni amb una almoina. Catalunya vol decidir.
Per sort molts creiem en un futur diferent. Deia Vasili Grossman:
“M'he adonat que l'esperança gairebé mai va lligada al seny; està privada de sensatesa,
crec que neix de l'instint.”
