PP i PSOE, sols al món

Al marge de conjuntures, el fet incontrovertible és que el dret a decidir dels catalans ha vingut per quedar-se. La societat ha assumit aquest principi de forma molt majoritària, amb percentatges notables fins i tot dins del mateix camp unionista. Nord enllà, la premsa internacional més influent situa Catalunya en un espai polític paral·lel al d'Escòcia i Quebec, acceptant-ne la capacitat de constituir-se –o no– en un estat per la via de les urnes. Això no implica que la idea de crear una nova entitat estatal a Europa Occidental generi cap mena d'entusiasme, més aviat al contrari. Però sí que, en general, s'accepta que els catalans tenen dret a recórrer el mateix camí que els escocesos.

Així les coses, queda un sol espai refractari a acceptar les urnes: Espanya. Però fins i tot aquí les coses estan canviant. És cert que PP i PSOE, així com els mitjans de comunicació que s'hi corresponen, continuen tancats a aquesta idea. Però hi ha esquerdes notables. Un símptoma és Podemos, que, després d'alguns dubtes, ha fixat una posició en línia amb la majoritària a Europa. És a dir, els independentistes tenen dret a competir en un referèndum, però és desitjable que no se'n surtin. Escòcia i Quebec.

De fet, la idea dels catalans votant –i, si pot ser, perdent– cada cop escandalitza menys l'opinió pública espanyola. Tant és així que s'ha convertit en la posició políticament correcta dels catalans que viuen o tenen el seu mercat professional a l'Espanya espanyola. Comunicadors de gran audiència com Júlia Otero o Jordi Évole han adoptat la reclamació de votar, amb l'afegit prudent de fer-ho negativament. I el mateix han dit artistes com Loquillo o Sergio Dalma. En definitiva, concedit el dret a perdre, l'oportunitat és guanyar.