Sense esperança

Sovint, fem via al tanatori que hi ha al final del carrer del Carme. Aquella empresa disposa d'un servei mortuori a què no falta de res. Al preu que cobren, ja poden fer-ho. Darrerament, s'han succeït força morts de gent coneguda, i allà, capcots, hem expressat el condol als familiars. Després de romandre una estona pels espais propers a on s'alberguen les despulles de la persona extinta, avisen que s'ha obert la sala per a la cerimònia de comiat. Abans –i encara ara–, aquesta tenia lloc a la parròquia, però el corrent laïcista imperant i una certa comoditat –tot cal dir-ho– han fet que sigui freqüent que la cerimònia es despatxi al tanatori mateix. No hi sol faltar la música, interpretada per dos professors que no tenen massa repertori: El cant dels ocells i La vall del riu Vermell són peces que queden bé i commouen a tothom. I si la família no ha previst que un membre de la seva colla, un amic, un familiar o un capellà pronunciïn l'oració fúnebre, la mateixa empresa proporciona el concurs d'una persona que s'avé a conjuminar unes paraules escaients. La tragèdia és que quan –per desgràcia– s'ha concorregut a força cerimònies similars en poc temps, la repetició del contingut del discurs és inevitable!

L'home recorre a versos del Miquel Martí i Pol –molt obsessionat per la mort– i de Salvat-Papasseit. Tot embolcallat en una prosa correcta i posat serè. Sol evocar, en un to contingut, la inescrutabilitat de la mort, el dolor de la separació, el consol de recordar les bones accions del finat, el pòsit que deixa als familiars i la necessitat de superar el moment dolorós. Però, tot suposant que la persona que s'acomiada no tingués creences en cap religió –perquè segurament ho ha admès la família–, l'oficiant no sol expressar cap paraula que suposi un alè d'esperança. No hi ha un bri de confiança en cap mena d'existència futura que es pugui esdevenir! La convicció que el finat no era home d'Església és suficient per entendre que no ha cregut, ni ha esperat. Es confon, sovint, el que pot tractar-se d'un ateisme militant amb el que només sol ser una postura de relativització de confiança en el futur. I no postulem un hipotètic credo de fe, ni una nova vida concretada en cap de les postremitats que les diferents religions pregonen: és, senzillament, que, de la mateixa manera que hi ha en la pròpia existència tants punts que ens són incompatibles, tal vegada també pot ser que l'univers albergui un espai per recollir l'hàlit dels que ens han deixat. La resignació, sense cap mena d'esperança, és encara més dura. I què si som capaços de somiar impossibles, guardar un racó en el fons del cor, en la esperança d'un retrobament? Tampoc hauria de ser tan estrany, ni ofensiu per a ningú.