Sánchez- Camacho

Ja em perdonaran que utilitzi un llenguatge massa col·loquial per dir que Alícia Sánchez-Camacho és una dona que té pebrots. Valenta i ambiciosa, va aterrar el 2008 a la presidència del PP, un autèntic vesper d'on uns mesos abans havia sortit disparat Josep Piqué, i allà es va instal·lar. Amb el punyal a la mà. Com defensar-se si no? Ha liderat el partit, ha jugat en tota mena de terrenys, els millors i els pitjors. S'ha entaulat en dinars difícils de pair disposada a remenar entre llençols i misèries conjugals de personatges sinistres. S'ha de tenir estómac. I resistència. Molts polítics s'han trencat amb molta menys pressió que la que ella ha hagut de suportar arran del dinar de La Camarga. I aguanta. Encara que molts la veuen més amortitzada que les maraques de Machín. És un perfil de dona que es repeteix al PP –per cert, el partit amb més lideratge femení–, des de Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal fins a la incombustible Esperanza Aguirre.

Dilluns, però, Sánchez-Camacho va cometre una nova i greu patinada al Parlament. Massa errors. Falta de coherència i consistència, demagògia, agressivitat excessiva –que, per cert, contagia també a Artur Mas–, fins i tot ira –com ho demostra el “no et fot!” que li va enxampar el micròfon en la segona intervenció–,... Va tenir l'estranya habilitat de girar en contra seu allò que havia de ser una operació de desgast massiu del president. Mentre l'hàbil Albert Rivera afluixava els tensors, Camacho va tancar els ulls, va serrar les dents i va prémer l'accelerador, com si en comptes de replicar a Mas amb arguments l'hagués d'atropellar. Ningú pot negar que té pebrots. El problema és quan dones que es dediquen a la política queden bloquejades per aquests tòpics masculins disfressats de verdura. Senyora Camacho, no n'hi ha prou amb tenir pebrots.