Convergència i Unió

Els bons salvatges de la causa catalana no guanyen per a disgustos. La sagrada trilogia que van establir Òmnium i l'Assemblea fa uns mesos deia unitat, urnes i independència. Clar i concís. Marcava un camí amb criteri ordinal i cronològic. Sense unitat no hi hauria urnes i sense urnes no arribaria la independència. Falla la primera premissa. No hi ha unitat. Magrana oberta. La primera peça del trencaclosques sobiranista que se'n va despendre va ser Iniciativa. Va fer tot l'efecte que el partit que lideren Dolors Camats i Joan Herrera esperava només un gest per fugir-ne. La reunió del Palau de Pedralbes els ho va facilitar. Iniciativa no ha tornat. Ni ho farà. Després va ser la CUP. L'esquerra dita radical o alternativa, de grat o per força, va quedar fora de les converses entre Artur Mas i Oriol Junqueras per reconduir una mínima estratègia comuna després del 9-N. Dins el rogle, doncs, i en un trist joc de la cadira buida, només van quedar Convergència, Unió i Esquerra. En precari i amb desconfiança. Però els grills han continuat desgranant-se. Ara les diferències han brotat amb força entre Convergència i Unió. Havia quedat clar que els dos partits es podrien separar en el moment crucial de definir-se a favor o en contra de la independència. Però ni tan sols ha calgut arribar-hi. Convergència i Unió s'han descontrolat arran d'una votació al Congrés dels Diputats. Una trivial votació que competeix bàsicament al PP i al PSOE. Se n'han de tenir ganes. Desunió, eleccions i dependència?