Tardes de cine

A Cassà de la Selva, un grup d'aquests irre­duc­ti­bles que hi ha a tots els pobles i dar­rere la majo­ria d'ini­ci­a­ti­ves, va fun­dar aviat farà 27 anys el cine­club Vui­ti­mig. Es va pre­sen­tar al cinema par­ro­quial Casal Fami­liar –ara tan­cat i en runes– i des d'ales­ho­res la deno­mi­nació cine­club se li ha fet petita: fa cinema infan­til al tea­tre muni­ci­pal Puig d'Arques (per on han pas­sat dues o tres gene­ra­ci­ons des dels anys 70), cinema a la fresca a l'estiu, cinema docu­men­tal o la Mos­tra d'Ani­mació i Curt­me­trat­ges de Cassà (Macca), que aquest cap de set­mana pas­sat cele­brava la quin­zena edició. Com que el poble acaba de recu­pe­rar el cinema de la Coma, que ha estat un dels esce­na­ris de la mos­tra després d'anys de ruïna, la quin­zena Macca també s'ha girat enrere amb una expo­sició amb un títol d'aires nada­lencs (branca Rafael): Quan anàvem al cinema. El cine de la Coma des de 1908 a 2015, un segle llarg d'història local que encara es pot visi­tar els pròxims caps de set­mana. L'expo­sició explota ine­vi­ta­ble­ment la nostàlgia. De 1908 no els en puc par­lar, però sí de quan els cine­mes es deien Naci­o­nal (el de la Coma) o Victòria (el del pas­seig Vila­ret, avui des­a­pa­re­gut); quan tots dos con­vi­vien amb les dues sales de pro­gra­mació infan­til ja esmen­ta­des. I no par­lem dels anys 30, sinó dels dar­rers 70 i pri­mers 80 en un muni­cipi de sis o set mil habi­tants. Al Victòria uns quants gali­far­deus hi vam veure, entre expec­tants i aver­go­nyits, el nu de Sydne Rome a Què?, de Roman Polanski, i després vam repe­tir l'odis­sea al Naci­o­nal per veure-hi La tras­ti­enda, amb María José Can­tudo, igual­ment nua, davant d'un mirall. No vam enten­dre-hi res, és clar. A la Coma també hi vam veure com Bobby C, l'amic de Tony Manero, queia del pont de Bro­oklyn; com un tret reben­tava la cara d'Al Pacino a Ser­pico, i com The Band s'aco­mi­a­dava dels esce­na­ris en una pel·lícula que sem­blava un con­cert de rock'n'roll, però que en rea­li­tat era una història tristíssima sobre la vida al límit (i tam­poc no ho vam enten­dre fins al cap d'uns anys). L'expo­sició, modesta però evo­ca­dora, sem­bla pre­si­dida per la jaqueta de color bor­deus i entor­xats dau­rats del senyor Perujo, que ales­ho­res ens impo­sava tant i que ara es fa tan entra­nya­ble. L'època s'ha per­dut irre­mis­si­ble­ment. Per bé o per mal, tant és: el fet és que hem pas­sat d'un gra­pat de cine­mes a un gra­pat d'irre­duc­ti­bles que no veuen incom­pa­ti­ble pre­o­cu­par-se pel pre­sent men­tre ens recor­den el pas­sat.