Castanyes socialistes

Qualsevol situació és susceptible d'empitjorar? Sí, sempre pot ploure. O caure pedra. Això exactament li passa al PSOE de Pedro Sánchez. En un partit raonable –valga l'oxímoron– hauria estat Eduardo Madina el guanyador de les eleccions primàries. Al PSOE, no. Les tensions i els interessos interns van fer que les guanyés un líder amb poc carisma. Tan poc caràcter, que, en realitat, la plaça quedava en suspens per si Susana Díaz s'ho repensava. Sánchez és un personatge ben pentinat, però de poca empenta i escàs discurs, que fa l'efecte de provisionalitat permanent. La cara no arregla l'ànima. I encara menys el cervell. Totes les decisions que pren el nou secretari general del PSOE semblen desajustades i dins el partit ha guanyat espai la percepció de gran espifiada. Potser per això el líder provisional socialista ha liquidat el secretari general de la Federació Socialista Madrilenya. Per semblar resolutiu. Però voler no és poder. Al PSOE impera allò del Tenorio: Los muertos que vos matáis gozan de muy buena salud, i Tomás Gómez no es deixa enterrar. Vigència i actualitat de Don José Zorrilla. L'episodi ha derivat en escaramussa i a Madrid socialistes de color local i federal van pels carrers a trompades. Aquell partit no té solució. En realitat, cap en té. Però els morts, del color que siguin, han de fer bona cara. Com que Susana Díaz ara no se'n pot encarregar perquè ha de resoldre les seves eleccions autonòmiques, per què no li ho demanen a Iceta? És l'embalsamador perfecte!