Ser a la llista

No som pocs els que, després de l'anunci de la publicació de la llista Falciani i d'haver-nos engrescat imaginant-nos entre tan exquisida relació de personatges, hem experimentat una certa decepció. Sense la consciència d'haver traslladat maletins a Suïssa, s'ha d'admetre que teníem escasses possibilitats de figurar-hi, però les il·lusions poden esdevenir molt suggestives i qui més qui menys s'arrapava a les hipòtesis, ara tan habituals, d'una herència, o d'una donació, o d'un negoci reeixit que ens hagués fugit de la memòria. En el meu cas, com a mínim, puc anotar-me el mèrit d'una certa proximitat amb els afectats, ja que Maria Gay, la fundadora de la congregació de les Germanes de San Josep, que entre els anys 2004 i 2005 van acumular als comptes opacs de l'entitat bancària HCBC quasi 9 milions d'euros, va néixer, com jo, a Llagostera. És veritat, però, que trobar el nom de la meva venerable convilatana, que va morir fa més de 130 anys després d'haver dedicat la vida a l'atenció dels malalts més desvalguts, entre noms com els d'Emilio Botín o Mohamed VI del Marroc, o entre rics i famosos diversos, o, encara pitjor, entre traficants d'armes i de diamants i exdictadors com Baby Doc Duvalier, provoca un cert rodament de cap. Ja sé que en l'actualitat aquella congregació, fundada fa 142 anys, és propietària de clíniques, escoles i residències, i que té presència arreu de l'Estat i del món, però, malgrat això, no és gens fàcil vincular la vida abnegada, humil, sacrificada i austera de la fundadora i de les monges d'aquesta congregació que en l'actualitat viuen al meu carrer a aquest món d'altes finances, d'evasions i elusions fiscals, que és un dels màxims responsables del nostre actual trànsit pel pedregar. Aquest deu ser un dels grans problemes de l'Església i dels seus feligresos, però per al món i la seva crisi un dels grans problemes és justament el de les possibilitats fiscals, legals i il·legals predominants, que impedeixen la redistribució i el finançament de les polítiques públiques, i que, més que limitar, estimulen la cobdícia insaciable del capital. I el paper d'una banca que no deixa de fer esforços per erigir-se en un dels principals enemics de la humanitat. I el de les polítiques que segueixen el mateix joc, com la que l'actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va impulsar quan era president de Luxemburg per estalviar impostos a les grans empreses mentre defensava les gràcies de l'austeritat. No sé si vostès ho experimenten, però cada vegada que algú comenta que hem estirat més el braç que la màniga, haig de fer unes quantes respiracions. I quan s'esdevenen notícies com les que han desencadenat les filtracions de la llista Falciani, em vénen ganes de trucar a tots els que en alguna ocasió he sentit que ho esmentaven i maleir la passivitat i les complicitats de la política en corrupcions, que són més estructurals que conjunturals, i reclamar les transparències que il·lustrarien amb exactitud quines són les desgràcies dels que finalment no tenim comptes a Suïssa.