Espanya és un estat d'excepció?

Aquesta oportunitat que ara tenim els catalans de fer un país propi i fer-lo sobre bases noves és tan apassionant que desaprofitar-la sense haver-ho intentat seria vergonyat per la nostra generació. Cada dia és més urgent la necessitat de canviar la nostra història perquè pensar el nostre futur dins de d'aquesta Espanya, que no té cap voluntat ni possibilitat de reformar-se, és descoratjador. Hem començat a veure com els “nous” partits, així que s'atansen al poder, comencen a agafar la caspa dels vells i quan es tracta de Catalunya, ja no hi ha diferències.

Un dels principis importants de qualsevol país seriós és la separació de poders i que l'estat de dret funcioni correctament. El fet de ser un país previsible és un gran motor de l'economia, perquè els inversors i les empreses que exposen els seus diners necessiten tenir seguretat jurídica. Des que Alfonso Guerra es vanagloriava de la desaparició de Montesquieu, sense que ningú amb seny s'espantés, hem anat perfeccionant aquest país unitari actual. La separació de poders ve de tant lluny com de l'antiga Grècia, i era una fórmula de contrapesos per evitar el poder absolut. I va ser el 1748 que Montesquieu, amb la seva obra L'esperit de les lleis, qui va crear la divisió de poder en tres branques independents: la legislativa, l'executiva i la judicial. Precisament aquesta pulcritud en la independència és la prova del cotó fluix de tota democràcia i, fora d'aquí, podem dir-ne com es vulgui, però la democràcia moderna grinyola molt.

La pregunta que ens hauríem de fer és si l'Espanya actual és un estat d'excepció. Si ho és, i tot i sonar molt malament que hàgim d'acceptar-ho, seria una mica esperançador, puix que voldria dir que estem en un període transitori d'excepcionalitat però amb l'objectiu d'arribar un dia a la consolidació democràtica; però em temo que ja ens hem instal·lat en aquesta fórmula confortable de democràcia, en què el poder executiu té escassos poders controladors i compensatoris. La disciplina de vot dels diputats, per exemple, és un anacronisme que molt sovint sotmet el legislatiu als interessos de l'executiu. I em penso que cap català pot defensar honestament que el judicial no estigui a les ordres dels interessos de l'executiu. L'espectacle de la fiscalia amb la querella penal contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau evidencien fins a quin punt hi ha dependència.

Però per acabar de refinar aquest estat d'excepció, fa temps que el mateix govern del PP utilitza el poder de l'estat, i fins i tot el que s'anomena clavegueres de l'estat, per atacar els adversaris i defensar els seus interessos polítics. Que el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, utilitzi dades de l'Agència Tributaria espanyola, que en principi són secretes, per fer-les públiques i atacar els seus enemics polítics o empresarials, em recorden les imatges veneçolanes. I que, per a la persecució dels defraudadors, els inspectors d'Hisenda estiguin condicionats políticament i que als infractors se'ls tractarà segons qui siguin –i no amb el principi d'igualtat davant la llei– és impresentable. Els de la llista Falciani en el 2010, amb Zapatero de president, van rebre un tracte especial i vergonyós per un govern d'esquerres, una mena d'amnistia fiscal encoberta.

Totes aquestes excepcionalitats només es poden entendre per la manca d'una veritable separació de poders de què presumia Alfonso Guerra, excepcionalitats que han transformat aquesta democràcia espanyola amb un estat d'excepció en què el poder, en lloc de ser de base legal, és de base discrecional i a la carta.