Cansament

Tot cansa. Aquesta és la filosofia de vida que solia proclamar el pare d'un amic després d'haver viscut molt i haver vist moltes coses. Sempre he pensat que té raó, i és probable que aquí ja n'hagi parlat, i que això també cansi. Però afegir-hi que unes coses cansen més que altres no és contradir-lo, sinó simplement matisar-lo. Aquesta setmana ho ve vist molt clar. Com que és una qüestió molt àmplia, la centraré en el món de la política catalana. Al marge d'aquest cert cansament genèric i general sobre la manera de fer política que deu ser força compartit, llavors cadascú tenim els nostres cansaments particulars.

A mi, per exemple, em cansen de manera equitativa, al marge de tenir-hi més o menys afinitat ideològica, la dialèctica bèl·lica, agressiva i maleducada de l'Alícia Sánchez-Camacho amanida amb el somriure de hiena de l'Enric Millo; la superioritat moral combinada amb la falta de realisme d'en Joan Herrera, compartida amb els seus antecessors i els que siguin els seus successors; la vellíssima retòrica florentina i la desorientació d'en Miquel Iceta i els líders socialistes anteriors i successius; la verborrea de tertulià de l'Albert Rivera farcida de demagògia i menyspreu a falta de contingut, i fins i tot em cansa la reincidència d'ERC a desorientar-se estratègicament quan totes li comencen a pondre. I dels nois de la CUP potser em cansa que encara no em cansin, o jo què sé.

Tot això em cansa, però entenc que forma part del joc polític, encara que no m'agrada, i també em cansa, que el joc polític sigui com és. Però hi ha una cosa que em cansa més que totes aquestes. Sí, ho han endevinat, és la llauna inacabable de CiU i la relació amb en Duran i Lleida. Sentir-lo a ell parlar del tema és una cosa que provoca un cansament infinit. Però encara va ser pitjor sentir l'altre dia en Josep Rull justificant el manteniment d'aquesta relació enfadosa. Diu en Duran que ell no s'ha mogut ideològicament i, implícitament, critica els que han evolucionat cap a on s'ha mogut la societat. Duran s'ha considerat sempre el centre del món i ara l'eix d'aquest món s'ha mogut cap a una altra centralitat. Jo li podria dir que m'he mogut tan poc com ell i que ara m'he trobat que és el món el que m'ha situat al centre de la majoria. I com jo, molts altres, que li diem una cosa: igual com el senyor Duran ha aprofitat la centralitat, quan l'ha tingut, per benefici propi, els que la tenim ara la utilitzarem només perquè hi guanyi el país. I que, d'això, sí que no ens en cansarem.