Què passarà després?

Diuen els malastrucs, o els interessats, que a Catalunya s'ha difuminat l'anhel independentista. Ara sí, proclamen, el punt de neu del suflé cedeix. S'equivoquen. Més aviat, l'anhel ha cedit espai al moment. No hi ha cap país del món que no hagi canalitzat els seus desitjos socials majoritaris a través del sistema de representació parlamentària. Cap país democràtic, vol dir. Ara ha arribat el moment de les eleccions i la tropa alegre del carrer ha de deixar pas a la concreció en sigles de les seves aspiracions. Potser tots plegats ens havíem equivocat i la força s'ha liquat. Potser no. Potser la majoria absoluta i persistent que demana un estat independent tornarà a quedar reflectida als consistoris i al Parlament. Aleshores ja no hi haurà excuses. Els nous representants democràtics hauran d'encarrilar aquesta força i sense més excuses xocar contra la intransigència de l'Estat. Això podria passar després a Catalunya. I a Espanya? A Espanya tot és més confús. Podria ser més PP, però més dèbil. És a dir, una mica menys, només una mica menys, de barbàrie. O podria ser que el PSOE i Podemos sumessin. Aquí s'obren tots els interrogants. Pactaria la “nova política” amb “la vella”? Arribarien a un acord els joves lleons i la casta? No ho sap ningú. Perquè, de castes, a Espanya, n'hi ha unes quantes. Fins i tot la universitària que ara arriba. Si aquesta darrera, llepafils, mantingués per puresa l'hegemonia del Partit Popular, n'hi hauria per amollar a córrer. I si no ho fes, també.