I fins al 27-S, què?

El 10 de novembre passat, fa només tres mesos, The Times obria en portada sobre la votació per la independència de Catalunya del dia abans, amb les paraules següents: “Milers de catalans voten amb esperança la separació d'Espanya.” Un titular perfecte, i no només pel “milers” o el “separació d'Espanya”, sinó sobretot per l'“esperança”. Certament, la revolució dels somriures s'ha basat en l'esperança d'un país nou, millor, més just i més pròsper. I per això en aquests mesos que tenim fins al 27-S ens cal, més que mai, recuperar-la, combinant-la amb l'ambició, l'audàcia i el compromís que ens van portar al 9-N.

Hem anat passant pantalles, falcant cada avenç com a punts de no retorn. Ens queda la darrera, prèvia al big bang, la del referèndum impossible segons l'Estat espanyol, que hem hagut de tunejar d'eleccions. Tenim el pitjor dels instruments, d'acord, però en tenim un. I malgrat tot, l'important és el concepte revolucionari que suposa: votarem per decidir si ens constituïm en una República de Catalunya. El caràcter plebiscitari del 27-S no és negociable. Si el 27-S els catalans no el convertim en un plebiscit, res del que ha passat aquests darrers anys no haurà tingut sentit.

L'amic Roger Buch va escriure fa poc un article magnífic en què proposava cinc objectius claus de l'independentisme fins a aquella data. Seguint la seva idea, l'aprofito per suggerir:

1. Tenyir el país d'independència, convertint les eleccions municipals en la primera volta del 27-S. Guanyar tots els regidors i alcaldes sobiranistes possibles. L'AMI –que s'ha demostrat una eina clau– ha de multiplicar els seus efectius.

2. Govern de concentració: l'endemà de les municipals, el president Mas hauria de nomenar un govern, amb consellers d'ERC, orientat a preparar les eleccions del 27-S. Seria un senyal que situaria immediatament el plebiscit al centre del debat, alhora que enviaria un missatge clar a la comunitat internacional, tot generant un ambient d'entusiasme –i confiança en la unitat– entre les bases que donen suport al procés.

3. Eixamplar la majoria social independentista. L'ANC i Òmnium i les altres associacions independentistes han de focalitzar aquí tots els seus esforços. Sumar catalans al projecte de la independència ha de convertir-se en la seva obsessió.

4. Estructures d'estat. El nomenament de Carles Viver Pi-Sunyer com a comissionat per a la transició nacional és una magnífica notícia. El seu prestigi i autoritat moral atorguen una gran solidesa al procés. Tenir a punt les estructures d'estat, per al dia D de desconnexió, serà vital.

5. Batalla dels arguments. Cal fer visible el contingut de la independència, els perquès, unir la sort de la independència al benestar i la justícia social, la cultura i l'ensenyament i la regeneració democràtica.

6. 27-S plebiscitàries. La data que ha de canviar la història de Catalunya.

Sis punts impregnats de pragmatisme, cohesió i voluntat de sumar i de vèncer. Ja no volem votar –perquè sabem que ho farem–, ara volem guanyar. Ja no som a la pantalla del dret a decidir, som a la de decidir la independència. Falquem bé aquest punt.

Tots aquests anys amunt i avall, les manifestacions i gigaenquestes, no s'hauran perdut si el 27-S votem en clau plebiscitària. I guanyem.I això només depèn del poble de Catalunya. Quan el Sr. Duran Lleida afirma que no ho són, de plebiscitàries, igual que la Sra. Sánchez-Camacho o el Sr. Joan Herrera (estranys companys de viatge), el que senzillament estan dient és que el que no volen és la independència de Catalunya. No caiguem en aquesta trampa. El 27-S ha de ser arguments, debat, dades, futur: com podem gestionar millor i amb més recursos la sanitat, l'educació o les infraestructures de Catalunya? Continuant a Espanya o esdevenint un estat independent? Uns ens explicaran amb esperança el nou país que vindrà, els altres suposo que ens justificaran per què ens convé continuar formant part de l'Estat espanyol. En aquests mesos ens ho juguem tot.