Carnaval

Les festes de carnaval deuen ser el marc idoni per intentar explicar les claus ocultes del ball de màscares que durant els últims dies han protagonitzat els nostres principals actors polítics. Oriol Junqueras ens sorprenia amb una piulada transformista: “Si jo fos espanyol, votaria Podemos.” Les disfresses diuen del que les porta. I sovint, a part d'amagar aparences, també revelen complexos i desitjos soterrats. ¿Ens està dient, Junqueras, que gran part del seu capital polític ja està encarnat paradigmàticament per Podemos, un partit que per a més inri es presenta a Catalunya i disputa espai electoral a ERC? Mentrestant, a Madrid, Convergència es disfressava de princeseta virginal i valenta, capaç de plantar cara al drac Duran i Lleida i d'abstenir-se en la votació de tramitació de llei del pacte d'estat contra el terrorisme gihadista. Disfressar-se de persona nua significaria despullar-se. Per què no? El més lamentable és que Convergència només s'abstingui i que, en canvi, no voti frontalment en contra d'un pacte (suposadament) antigihadista però sobretot concebut per convertir tot independentista en terrorista i per reintroduir la cadena perpètua. Potser és la disfressa la que et tria. Albert Rivera es disfressa (o no) de tronat catalanista autonomista i, 50.000 anys després de saber pescar, diu als andalusos que els ensenyarà a pescar però que no els regalarà el peix. N'hi ha que viuen còmodament instal·lats a l'interstici d'una màscara sobreposada a una altra màscara. Són els de Podemos, que continuen repartint antifaços a l'entrada del ball i decretant que és casta el que ells decreten que és casta. És casta tothom menys Podemos, els votants de Podemos, la família Botín, els espectres bolivarians i els profusos laboratoris de la Sexta. Són casta els periodistes que pregunten per les ombres de Monedero o de la companya de Pablo Iglesias. “Quan vaig voler treure'm la màscara, / resulta que estava enganxada al rostre”, versifica el gran Pessoa.