La cultura de la cobdícia (1)
Fa sis anys vaig publicar un llibre amb aquest títol. El vaig escriure l'any abans, el primer de la crisi econòmica que estem vivint. Des d'aleshores he pensat molt sobre aquest tema: la crisi s'ha mantingut, les desigualtats socials han augmentat i la cobdícia no s'ha reduït, si tenim en compte que les pàgines econòmiques dels diaris estan plenes de casos de corrupció, que són tots exemples de cobdícia, de guanyar més i més de pressa.
Com que tinc molts anys puc retrocedir en el temps sense necessitat de fer un treball d'investigació i servint-me només de l'experiència. Vaig començar a treballar l'any 1960 en una entitat bancària, i entre el 1975 i el 1982 era responsable de la seva divisió internacional. En els dos períodes vaig conèixer bé el que eren els bancs catalans, els espanyols i els internacionals. Hi havia casos puntuals de corrupció –sempre n'hi ha hagut–, però no existia una cultura de la cobdícia. Les reunions o les entrevistes eren només tècniques.
Diuen que el qui va ser sant Tomàs d'Aquino el van tancar en una habitació amb una prostituta per a posar-lo a prova. Ni jo, ni aquells que treballaven amb mi vam estar sotmesos a aquestes proves: cap client em feia arribar un sobre quan em demanava un crèdit, la meva dona no va rebre mai un abric de pells com a regal, a la meva habitació, en un hotel de Frankfurt o de Nova York, no vaig trobar mai cap senyora a la meva disposició, no em van convidar a fer un creuer pel Mediterrani o pel Carib. Hi havia cobdícia en algunes persones, però no una cultura, o sigui un sentiment estès del guany individual, que era un model per als altres.
El canvi es va produir, més o menys, als anys vuitanta, quan vaig abandonar el món de les finances –a la força et pengen–. Fora del nostre país va començar una mica abans. La pregunta que em faig és per què aquest canvi social.
Per què a partir d'aquell moment surten personatges a l'Estat espanyol –a Catalunya i fora de Catalunya– que responen a noms com Mario Conde, Mariano Rubio, Ruiz Mateos, i més darrerament la majoria de dirigents de Bankia, de Bancaja i d'altres caixes espanyoles, que s'autoconcedien sous immensos quan les entitats a les seves ordres s'enfonsaven cada dia una mica més? Dels noms catalans només mencionaré en Millet, per no complicar-me la vida. Quan hi ha un pocavergonya que fica la mà a la caixa, això no és cultura de la cobdícia, però quan hi ha tres dotzenes de dirigents de Bankia o tres centenars de persones embolicades amb l'estafa dels ERO a Andalusia, aleshores podem afirmar que el fenomen personal s'ha convertit en col·lectiu.
Els cobejosos són personatges immorals, però també estúpids, si es mouen en un règim democràtic. La immoralitat sempre té un component d'estupidesa. La setmana que ve voldria explicar la meva versió del perquè d'aquest canvi de mentalitat entre nosaltres en els darrers trenta anys.
Vull aportar idees per a un debat, més que afirmacions categòriques. I vull pensar en les possibles solucions.
