Ara torno
Trobar a faltar
A part de construir estructures d'estat, també s'haurà d'enderrocar algun mur. De contenció o dels de fotre-s'hi cops de cap cíclicament. Això que dic té a veure amb el que els deia la setmana passada, de les coses que cansen de la política catalana i de la que cansa infinitament: la cançó enfadosa de Duran i Lleida. Diguem-ne Duran, diguem-ne mur, sembla que s'ha optat perquè caigui sol. Ell mateix s'ha posat el límit de resistència aquesta setmana, quan ha subratllat, un cop més, que l'independentisme és la línia que no traspassarà. A mi em semblaria més elegant que des de CDC o des de la federació CiU es fes la feina ben feta: així com està bé per al procés que es construeixin estructures d'estat des del govern, també seria més honest apartar les noses des del partit. Però no; s'ha optat per permetre-li escenificar un martiri llarg i lent.
Però ja m'estic embolicant altre cop amb aquest cerimonial enfadós, i el que els volia dir era una altra cosa, que té a veure amb tot el contrari que Duran: els que no es fan els necessaris. Imaginem que un dia l'incombustible Duran escenifica el seu adéu a la política. Jo me l'imagino com el final tràgic d'una òpera en un marc incomparable com el del Liceu, amb tota la pompa i el dramatisme que necessita el seu ego. Doncs me l'imagino així i, tot i això, no aconseguint de cap de les maneres commoure l'audiència. I veig el teló abaixant-se, i encara no ha arribat a terra i ja ningú el troba a faltar. Al contrari, se sent un profund i col·lectiu sospir d'alleujament, fins i tot a casa seva. Per fi.
En aquest país que fa camí cap a la independència, en canvi, ja es comencen a trobar a faltar, abans que se'n vagin i tot, alguns que han arribat a l'aparador fa quatre dies. Penso en en David Fernàndez i la Carme Forcadell. En la seva curta trajectòria en la primera línia han fet tant pel país com el que Duran ha fet per ell mateix durant dècades. O sigui, molt. En virtut de la limitació de mandats, tenen tots dos data de caducitat. Tant l'un com l'altra han demostrat que hi ha coses més importants que els interessos partidistes, i això a aquestes altures de la política catalana també és molt. Aglutinar l'independentisme caïnita dins l'ANC com ho han fet Forcadell i el seu equip no està a l'abast de qualsevol. I humanitzar la política sense perdre coherència ideològica com ho ha fet Fernàndez (i també en Quim Arrufat) també té molt de mèrit. Les estructures d'estat les aguanten pilars com ells. Que no se'ns acabin.