El gran fenomen

Durant anys, molts anys, els patis, els corredors i la premsa, de Barcelona i Madrid, han parlat de Jordi Pujol Ferrusola com les novel·les pulp parlaven de Fumanxú. Un poder amagat, sovint maligne, total, dins “el règim”, que ho aconseguia tot i que feia negocis a l'ombra de tots els poders. El “Júnior”, com li deien els més sabuts, es movia com una anguila en l'aigua o el fang. I ja se sap, qui té anguila per la cua no té res. Se'n parlava molt, però sempre en l'argila del rumor o l'especulació. Alguns, molt pocs, anaven més enllà i oferien alguna dada i algun moviment. Però ningú, absolutament ningú, li va trucar mai per contrastar la brama o la informació, que es confonien. Ningú, tampoc, li va demanar mai una entrevista. Abans-d'ahir un dels grans personatges de la ciutat va comparèixer a la comissió antifrau del Parlament i va deixar amb un pam de nas ses senyories. Els mateixos que s'havien llançat com llops contra el pare i la mare van retrocedir contra la força de la natura que és el fill. Perquè, en realitat, ningú s'havia preparat a fons res. I perquè ningú no esperava la reacció estel·lar d'un “dinamitzador econòmic” que es portava la lliçó ben apresa i que parlava sense complexos i sense embuts dels seus negocis. Més que parlar-ne, se'n vantava. Ahir molts periodistes i molts diaris estaven ben empipats. L'acusaven d'“exhibir-se” al Parlament i de “burlar-se'n”, però ningú, absolutament ningú, va reconèixer els propis errors. Haver-lo tractat durant anys com Fumanxú.