Opinió

La cultura de la cobdícia (2)

L'enveja cap als cobejosos ha de
ser substituïda
per l'enveja cap
als nets de cor

A l'article de la setmana passada deia que, segons la meva experiència, la cultura de la cobdícia que domina la nostra vida social es detecta a partir dels anys vuitanta del segle passat. Sempre hi ha hagut cobdícia puntual, però des d'aleshores és un fenomen col·lectiu, que fins i tot desvetlla enveges en aquells que no aconsegueixen emular els qui han acumulat riquesa en poc temps.

A l'hora de buscar les causes de l'aparició de la cultura de la cobdícia hem de retrocedir en el temps. Entre el 1945 –final de la Segona Guerra Mundial– i el 1980 tenim uns anys que es distingeixen per una reducció de les desigualtats socials a Europa i als països desenvolupats, un creixement de la renda per càpita i l'aparició de polítics de nivell, com són a Europa l'alemany Adenauer, l'italià De Gasperi, els francesos De Gaulle i Schuman, els britànics Churchill i Atlee i el belga Spaak, entre d'altres. És el temps dels grans projectes col·lectius, com el de la Unió Europea.

Des de l'any 1980 fins ara, en canvi, creixen les desigualtats socials, la crisi econòmica redueix el pes de les classes mitjanes, no trobem líders polítics destacables i el procés de la Unió Europea està aturat, després del pas de gegant que va ser la creació de l'euro. En aquest marc el poder econòmic de les grans empreses i de la banca supera sovint el poder polític, resultat d'unes eleccions democràtiques. Espanya n'és un bon exemple. La cobdícia genera corrupció, com és natural, ja que el cobejós no té mai prou diners.

Ja vaig dir la setmana passada que no donaria solucions per a un retorn a èpoques anteriors més justes, sinó idees per a un debat. Les desigualtats econòmiques es poden reduir des de dalt amb polítiques fiscals que gravin més els més rics que les classes mitjanes i donin ajuts als pobres. Però no n'hi haurà prou, ja que els rics trobaran una sortida: feta la llei, feta la trampa. Els grans naviliers grecs tenen la seu social a Londres i és allí on paguen els impostos, per exemple. L'acció interventora de l'estat serà inútil si no hi ha un canvi en la base social de la població, que desaparegui l'enveja cap als cobejosos, substituïda per l'enveja cap als nets de cor, una expressió que pot semblar carrinclona però que s'ajusta al que vull dir. I tenint present que els diners no donen la felicitat, el benestar no es pot aconseguir sense diners.

No cal esperar una tercera guerra mundial per capgirar la cultura de la cobdícia, però sí un terrabastall que obligui a fer canvis mentals. Pot ser que la duresa de la crisi que estem vivint sigui equivalent al daltabaix d'una guerra, si en sabem treure les lliçons, però no me'n refio gaire. Què s'hauria de fer per aconseguir que la classe política estigués formada per la gent més preparada per donar un servei públic i no per la més ambiciosa de poder? No ho sé, tot i que tinc clar que una revolució pacífica en el sentit que esmento ha de sortir de la base de la població, no de les oligarquies, i menys encara del poder econòmic. Potser encara em queda per dir alguna cosa sobre aquest tema.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.