Dir la veritat

Una vegada vaig preguntar a Joan Paredes, un dels polítics honestos que hem tingut, si s'havia cregut mai aquella promesa del PSOE de crear vuit-cents mil llocs de treball quan estàvem en una recessió greu. La resposta va ser que sí, perquè ell mai havia pensat que fossin capaços de mentir tant i encara menys d'utilitzar l'atur com a element de campanya. És clar que això va passar el 1982 i ja n'hem vistes de totes. Aleshores encara érem una mica neòfits en l'art de la política i només teníem l'experiència de la clandestinitat, però l'estratègia continua sent la mateixa, mentir per guanyar eleccions. El més trist d'aquest fet és que si continua en el temps és perquè funciona, i funciona perquè, en el fons, volen ser enganyats. La veritat ens fa por i volem atendre només allò que ens agrada escoltar. En la gran majoria de les intervencions d'aquesta setmana en el debat de política general, ni les anàlisis, ni les propostes –en la gran majoria– s'atenien a la realitat, era pura especulació i promeses irrealitzables. En els fons, era la demostració que ja estem en plena campanya electoral.

Durant la campanya a les Corts Generals espanyoles del 2004 els col·lectius del “No a la MAT” van organitzar al teatre de Bescanó un debat entre els caps de llista gironins. Com que el tema tenia conflictivitat, la majoria de caps de cartell van desistir d'anar-hi i van enviar-hi un representant. A mi em van demanar si hi volia anar com a substitut i, com és natural, vaig dir que no hi tenia cap problema. Així doncs, aquell vespre ens vam trobar amb una sala plena de gent vinguda d'arreu, fins i tot de la Catalunya del Nord, i representants de tots els partits excepte del PP.

Llavors a Catalunya governava el primer tripartit, amb el president Maragall al capdavant i el conseller de Treball i Indústria, Josep Maria Rañé. La trobada va ser molt moguda, no ho puc pas negar, i sorprenentment, l' única persona que allà donava la cara a davant de tothom a favor de la MAT vaig ser un servidor. També haig de dir que vaig ser l'única persona a qui no aplaudien, com és natural. I per què deia que la MAT era impossible d'aturar? Primer de tot perquè era un tractat internacional signat entre el govern espanyol i el francès i, en segon lloc, perquè la mateixa Unió Europea havia alertat de l' illa energètica que era l'Estat espanyol i demanava més connexions amb Europa. És clar que els meus arguments eren condemnats al fracàs, allà tothom volia sentir que la MAT no es faria i qualsevol altra raó era rebutjada.

En el punt més àlgid del clímax el representant d'ERC va dir que es comprometien a elevar al conseller Rañé el seu rebuig a la MAT, proposta que va gaudir d'un gran aplaudiment, fins al punt que quan es va fer el silenci el representant d'ICV i regidor de l'Ajuntament de Girona Enric Pardo, mirant-me em va dir: “Estàs fent el ridícul.” Poques setmanes després, el conseller Rañé va fer unes declaracions a Girona a favor de la MAT i em va semblar oportú fer un article preguntant qui feia el ridícul, a Bescanó.

També en aquell temps demanava que es connectés el gasoducte, que ja és a prop de la frontera francesa amb els d'Europa, un fet que ara sembla més urgent per la crisi amb Rússia, però els catalans i l'economia catalana necessiten com més connexió amb Europa millor.

Les reticències del govern espanyol al corredor mediterrani són polítiques, i ho són perquè saben la importància que té per nosaltres i la nostra economia unes bones connexions amb Europa i que trenquem el tradicional estat radial.

És clar que totes aquestes iniciatives s'han de fer amb la màxima cura amb el territori, però també hem de saber, com deia el Nobel d'Economia, Friedman: “no hi ha esmorzar gratis.”