Una vida al vent

Us imagineu un llibre que ens fes tastar la llibertat, la de debò, la que reclama pit i collons per abastar-la? Una novel·la que semblés escrita per un esperit romàntic, amb el dir i el fer i el sentir d'un individu melancòlic del segle dinou però que, altrament, dissertés sobre aspectes ben vius als nostres dies? Penseu en la història d'una vida que encadena dissorts, que grimpa pels esglaons de l'existència amb una aflicció prenyada de potència creativa. Sentint-se fora del seu temps, del seu espai, de la seva ètica i de la seva estètica, aquest outsider del vint-i-u neix marcat per un nom que li batega a sobre. Com l'heroi del Canigó de Verdaguer, somnia i dubta. Recorda i tem. Viu per trobar la seva flor blava, aquell impossible absolut pel qual morien els romàntics. El trajecte de l'amor cap a la mort es tenyeix de patiment, de poesia com a únic séc central per fondre les contradiccions que ens habiten. Imagineu, a més, que aquest llibre tingués un autor prou destre per aterrar en la literatura amb una maleta a cada mà? A la primera, hi gastaria el llenguatge filosòfic que copula amb la lírica. A la segona, hi acolliria un homenatge còsmic a la natura, fent-la parlar, deixant-se fer befa, escoltant-la amb la reverència que mereix. El nostre autor no s'hauria d'esmerçar a fer gràcia: el seu sentit de l'humor puntejaria les pàgines d'una guisa natural i fresca. Cardar-se'n de tot començant per un mateix: aquesta és la gran dificultat. Riure's del costumisme decrèpit, de les imposicions universals i del llenguatge malastruc. Suposeu, a la fi, una envestida de divan, una mà de secundaris essencials, una temptació i una renúncia en una experimentació literària amb la vida. Pentinat a cop de vent, el protagonista d'aquest llibre faria del jo un mirall pel tu. Sabeu què? Aquest llibre existeix, es diu Èol o la vida al vent i l'ha escrit Robert Fàbregas. Si el llegiu, sereu més bona gent. Si no, seguireu provant de navegar contra el vent i perdreu la partida.