Opinió

Arribistes o tirans

La desídia, l'egotisme
i la incompetència
dels polítics catalans –amb una llàntia busquem l'excepció– porten al desànim
i a la desmobilització

La vicis­si­tud social i política passa a Cata­lu­nya un moment que, depèn com es miri, sem­blarà curiós, alar­mant, dece­be­dor o fins i tot diver­tit. Per als opti­mis­tes-pos­si­bi­lis­tes de l'inde­pen­den­tisme no es pot estar sem­pre en un estat climàtic, i els anticlímaxs –en la nar­ra­tiva i en la vida– tenen una funció de repòs i rege­ne­ració del tot nor­mal i con­ve­ni­ent. On som? Vet aquí el con­flicte dual pro­ce­dent de l'Ate­nes de Pèricles, i que té en Plató i en Ciceró els pri­mers canònics teòrics: quina és l'actu­ació cor­recta del polític, fer allò que li demana el poble, o bé allò que ell creu que ha de fer, encara que sigui el con­trari de la petició ciu­ta­dana? És el drama –en el sen­tit poètic del mot– del pre­si­dent Mas, sobre el qual he par­lat en més d'una ocasió. Crida l'atenció la virior amb què l'ata­quen els seus adver­sa­ris polítics, tot i que a hores d'ara pot­ser ja no està tan fora de lloc refe­rir-nos a ene­mics. I també crida l'atenció que tèbia­ment que el defen­sen els qui hau­rien de fer-ho. Mas sem­bla abo­cat a una soli­tud cada cop més shakes­pe­a­ri­ana. Per resu­mir-ho, n'hi ha prou amb una pre­gunta: què hau­ria fet la opinió pública si el pre­si­dent hagués sur­fe­jat el cla­mor sobi­ra­nista i s'hagués man­tin­gut en l'herència de la política pujo­li­ana de la pos­si­bi­lista entesa de mínims i el peix al cove? Sem­bla fàcil dir que no hau­ria pogut fer-ho, que la volun­tat popu­lar l'hau­ria arros­se­gat, a hores d'ara ja no seria on és i el seu lloc l'ocu­pa­ria un altre, del seu mateix par­tit o d'Esquerra Repu­bli­cana. Però hau­ria pogut fer-ho, i és política-ficció de la bona, com deia aquell, ima­gi­nar en aquest cas on seríem.

Mirem-nos el dilema de l'esta­dista des dels aspec­tes nega­tius de l'alter­na­tiva expo­sada més amunt: no es podria dir que el polític que es doblega als desit­jos dels ciu­ta­dans és un resul­ta­dista sense prin­ci­pis ni idees, venut al millor postor i dis­po­sat a pas­sar per on sigui per man­te­nir-se en el poder? I de l'altra banda, no es podria dir també que el qui fa rec­ta­ment allò que creu no és un autista superb, amb ínfu­les tiràniques, d'esquena a la volun­tat majo­ritària? Fent un cop d'ull als últims trenta anys de vida pública es tro­ben uns quants exem­ples dels dos casos, i pot­ser la pri­mera con­clusió és que és més fàcil xur­ri­a­que­jar i maleir que apre­ciar i agrair. En qual­se­vol cas, els paràmetres que mar­quen els límits de l'acció de govern no són valors abso­luts ni, per des­comp­tat, ali­ens a la cir­cumstància. En la mecànica del cas, un fac­tor clau, que apa­reix i des­a­pa­reix segons el moment i les con­veniències: la manera com es lli­guen els dos grans con­flic­tes actu­als a Cata­lu­nya, el sobi­ra­nista i el social. L'opo­sició uni­o­nista ten­deix a sepa­rar-los per acu­sar el govern de desa­ten­dre el segon, i si el govern té dos dits de front –aquí ara val més no entrar-hi– ha d'acla­rir aquest punt sem­pre que cal­gui, fer veure la insen­sa­tesa de des­lli­gar el fac­tor social del fac­tor sobirà, i mos­trar com l'obtenció de la plena sobi­ra­nia hau­ria de resol­dre, o com a mínim millo­rar de forma subs­tan­cial, el des­as­tre social actual. Vet aquí la gran pre­gunta: tin­dria una Cata­lu­nya inde­pen­dent capa­ci­tat de pal·liar l'actual barbàrie social? Pot­ser encara no és aquesta, la pre­gunta bona, sinó una altra: tenen les for­ma­ci­ons sobi­ra­nis­tes el propòsits i els plans per dur-ho a terme? Que els rics cada cop siguin menys nom­bro­sos i més rics, i que de pobres cada cop n'hi hagi més i en siguin més també fa temps que ho diem, però fins on poden arri­bar els remeis o cor­rec­tors locals?

Per­me­tin-me que em torni a repe­tir: la desídia, l'ego­tisme i la incom­petència dels polítics cata­lans –amb una llàntia bus­quem l'excepció– por­ten al desànim i a la des­mo­bi­lit­zació, enques­tes can­ten. Però men­tre l'Aznar exi­geixi ven­jança, els tri­bu­nals i els jut­ges tom­bin decrets i inha­bi­li­tin agents, i els vir­reis locals gua­nyin vots a casa seva prac­ti­cant el tir al català, la causa anirà revi­fant. I si a més el sobi­ra­nisme s'enfronta a ments pri­vi­le­gi­a­des capa­ces de garan­tir què pas­sarà en cent mil anys, pot­ser tot ple­gat no està tan per­dut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.