L'aturada sobiranista

Des de fa uns mesos i des de diferents sectors es defensa amb gran vehemència que el procés català ha entrat en via morta, que ha perdut embranzida, que els seus seguidors estan cansats, vaja, que ja hem fet el ruc uns mesos i que seria hora de tornar a la normalitat. Seria absurd negar que l'intent de capitalització política del procés i que el càlcul electoral, legítim, ha perjudicat el procés. Però mantenir que això és la mort de la revolució democràtica i pacífica que viu el nostre país des de mitjan 2010 és, també, una absurditat. Però bé, en tot cas, el cicle electoral que s'estrenarà aquest 24 de maig amb les municipals donarà o traurà raons.

La realitat, per a un independentista, és, però, més que plaent. Fem només un petit exercici: pensin per un moment en fa, res, només 10 anys, el 2004. No cal anar al 1992 amb tot Catalunya esmerçant-se perquè Espanya fes els millors jocs olímpics de la història, per exemple. No, el 2004, fa ben poc. Perdonin que sigui un pèl barroer, però ningú, ni en els seus somnis més humits, s'hauria imaginat una situació com l'actual. Sí, una situació en què, contra els que diuen que hi ha cansament, la societat civil organitzada treballa per la independència, un partit netament independentista ha guanyat els darrers comicis celebrats –sí, les europees són unes eleccions estranyes, és cert–, en què, per fi, el govern del país fa passos cap a la desconnexió, etcètera.

És molt atrevit aventurar com acabarà tot això. Primer cal saber fins a on vol arribar el país, què està disposat a sacrificar per ser independent; cal, també, tenir clar que el rival que hi ha al davant, tot i donar símptomes de desmembrament, és molt poderós i, a més, que els aliats possibles encara estan esperant els esdeveniments. Hi cap la possibilitat, encara, d'algun pacte que no dugui a la independència directa. Però, sigui com sigui, aquest país ja no serà mai més igual, haurà fet un pas endavant inimaginable fa uns anys.