Tots som Vidal, i també Juli

El jutge Santiago Vidal, en el seu emocionat i emotiu parlament d'ahir a l'Auditori de Girona, va alertar que el pitjor enemic del nostre país podem ser nosaltres mateixos. Ho va dir fent una crida a la unitat imprescindible per poder aconseguir proclamar la república catalana independent. De les paraules del magistrat depurat per la injustícia espanyola se'n poden fer les lectures que es vulgui, però l'essència del seu missatge és que la discussió no és tant si cal anar units o per separat, sinó tenir clars els objectius compartits i saber que el rival no és a les files del catalanisme sinó a l'altra banda.

La unitat d'acció, per tant, comença per la voluntat no només de cohesionar l'independentisme, sinó d'obrir les portes de bat a bat per sumar, per eixamplar, per engruixir. Cal escollir entre aquesta tradició tan catalana del “tots units fent força” i la no menys nostrada afició al “tants caps, tants barrets”. No és senzill, però hi ha ocasions que posen a prova aquesta flexibilitat, aquesta capacitat d'integració. Una oportunitat com la d'ahir, per exemple, en què una multitud es va congregar per donar suport a un jutge independentista represaliat per l'Estat espanyol. Entre les personalitats que van fer costat, defensant la democràcia, a Santiago Vidal, hi havia molts independentistes, la immensa majoria, però també n'hi havia que no ho són. En les circumstàncies actuals, persones com ara els representants del PSC, Juli Fernández, i ICV, Joan Olòriz, i el líder de la UGT, potser mereixien alguna cosa més que els xiulets de desaprovació que van competir amb els aplaudiments que els va brindar la majoria. Ahir eren al costat de Vidal perquè van posar per sobre de les idees polítiques la dignitat democràtica, i haurien d'haver rebut l'escalf total de la dignitat democràtica per damunt de les idees polítiques. Almenys ells van venir i no, com algun altre, van preferir potser mirar el Barça per la tele, qui sap si escarxofat a l'habitació del Palace.