La prova del cotó fort

Ahir van passar per capítol parlamentari els tres darrers membres de la família Pujol Ferrusola. El quadre ja és complet. N'hi ha que se n'alegren molt. Expliquen que això ha estat –és encara– un “exercici” d'higiene democràtica necessària. N'hi ha que se n'alegren encara més. Proclamen que finalment s'ha pogut comprovar a Catalunya què hi havia darrere “el règim” que va governar durant 23 anys. És a dir, durant la Transició. Aquests darrers veuen com finalment la història els ha donat “la raó”. Durant les dues dècades de governs de Jordi Pujol no es van resignar a la derrota de les seves opcions polítiques. I no es van cansar d'anunciar allò que ara sembla que ha quedat tan evident. Carregats, doncs, pel que sembla, de raons, gaudeixen finalment d'un cert descans. Que l'aprofitin. En part tenien una certa raó i en part, no. Perquè el que s'ha anat sabent no justifica els seus propis errors ni condemna el “règim”. En tot cas, els primers, els de la “higiene”, són més sincers. Però, atenció, hi ha una petita distorsió en tanta lavativa. Potser tot això s'ha pogut fer a Catalunya perquè és un país sense grans poders. Es podria fer una comissió igual –que jutgés la Transició, que la desbudellés– a Espanya? Al Parlament espanyol els membres i els íntims de les famílies d'Adolfo Suárez, de Felipe González o de José María Aznar s'hi haurien prestat? Ho hauria permès l'Estat? Joan Carles I s'hauria obert en canal en una comissió semblant? Potser no som tan bons. Potser no som tan forts.