Ovidi, vint anys després

Ahir es van complir exactament vint anys de la mort d'Ovidi Montllor. El cantant, actor, poeta i rapsode va viure els darrers anys amb una amargor gens dissimulada. Explicava a amics i saludats que la Transició s'havia saldat amb la mort de la Cançó per decret. Acomodats en les noves institucions democràtiques, els partits que abans havien lluitat contra el règim van considerar que hi havia companys de viatge que encara els servien i n'hi havia que no. Entre els que calia jubilar van condemnar la gent de la dita Nova Cançó. Els de la protesta articulada en pentagrama. Això deia, dolgut, Ovidi. I això deien –i diuen encara– també companys de fila com ara Raimon o Pi de la Serra. Però Ovidi Montllor tenia un sobrecost afegit. Es queixava que el món de la cançó el considerava “actor” i no el tractava bé. I el món del teatre o del cinema el considerava “cantant” i l'apartava. Sigui com sigui i entre unes coses i altres, el final de la carrera d'Ovidi Montllor va ser difícil. Va trigar anys a poder gravar el darrer disc i la malaltia va impedir que el pogués acabar. La miopia institucional va evitar també que set dels recitals que dedicava a diversos poetes, acompanyat a la guitarra per Toti Soler, hagin quedat enregistrats. Dit això, ja que hi ha tanta gent que el recorda i el reivindica, el millor reconeixement seria la difusió de les seves cançons, en una integral definitiva. La darrera ja no es troba ni als museus. La paraula estesa ha de ser la d'Ovidi, no la dels seus apologetes.