Cat escaldat, aigua tèbia tem
El mànec i la paella
És un fet que el govern espanyol fa servir els problemes de liquiditat del govern català com a eina d'escanyament; per fer-nos passar per l'adreçador.
Fa pocs dies, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, en aquell to que va provocar que un dia el conseller Homs el titlles de “macarra”, gallejava dient que l'Estat ha insuflat a Catalunya 10.200 milions d'euros i que ja podem estar contents. Són diners procedents del Fons de Liquiditat Autonòmic, també conegut com a FLA, i d'un préstec a interès 0.
Montoro no vol ni sentir parlar de pagar a Catalunya els 2.200 milions d'euros d'incompliments diversos que li reclama el conseller Mas-Colell. El ministre diu que l'aixeta està tancada i que hi ha altres comunitat autònomes que tampoc en fan prou i també es queden com estan.
Un cop més, el ministre obvia que Catalunya contribueix anualment amb més de 16.000 milions d'euros que no tornen al país i que serveixen per pagar els serveis d'altres comunitats amb major qualitat de vida i infraestructures innecessàries.
L'Estat ha creat la perversió perfecta, on la víctima és el culpable. És fàcil saber com és Montoro, només cal recordar la cita de Sòfocles que deia:
“Només el temps ens mostra quin home és just. Però només cal un sol dia per conèixer l'home pervers.”
El llibre negre
El dibuix que populars i socialistes han fet al llarg dels anys de l'Estat és el d'una Espanya radial. La tendència a concentrar poder ha estat especialment significativa durant els governs del PP. Ho va ser amb majoria absoluta de José María Aznar i ho és, de manera indiscutible, sota la presidència de Mariano Rajoy. El govern de la Generalitat s'ha decidit a elaborar un memoràndum que anomenarà “el llibre negre de la recentralització a Espanya”. Aquest volum, de caire enciclopèdic, denunciarà la laminació de l'autogovern a Catalunya.
No és res nou. L'arquitectura de l'Estat no va ser mai còmoda ni pels que la van crear el 1978. Només recordar que darrere el 23-F hi havia la voluntat de posar “ordre” al “desgavell autonòmic”.
La LOAPA, la LOFCA, les lleis d'ensenyament i un grapat de normes que arriben fins avui dia han tingut com a objectiu adaptar allò del “pacte constitucional” a les conveniències de La Moncloa.
A Madrid els agrada administrar la llibertat dels altres. Ho exposava molt bé qui va ser president espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo, quan deia:
“Sí, sense vacil·lacions ni reserves mentals ni de cap ordre, a les autonomies (...) Però no, clarament no, a una entesa lleugera de les autonomies com a dissolució d'una pàtria comuna forjada per la història.”
