José Bono i els mercaders

Vagi per endavant la meva escassa consideració, que tinc, per aquest polític espanyol, que aquests dies fa de publicista del seu nou llibre per tots els mitjans de comunicació espanyols i catalans. Per mi, José Bono és l'encarnació perfecta de la impostura, i aquesta mena de persones que parlen molt sense dir massa gaire –i a més, les volen totes fins i tot presumint d'un pare falangista, per reforçar els seu argumentari– a mi, més aviat em provoquen repulsió.

De fet, és un prototipus de polític espanyol: nacionalista espanyol fins al moll de l'os, militarista convençut i militant combatent del catalanisme. Té un sentit de l'amistat molt pròpia, puix que sovint confon allò que aquí en diem coneixences de treball, com amistat, i les utilitza per al seu benefici. La conclusió que potser és més escaient sobre la seva persona seria que ell és d'en Bono, com l'Esperanza Aguirre és de l'Esperanza, i tot gira al servei per complaure el seu “megaegocentrisme”.

Aquest nou llibre que ha fet, com explica, em recorda una mica l'estil de Julian Assange, fundador del Wikileaks que, utilitzant informació privada, confeccionen un relat. I José Bono no podia deixar passar referir-se directament o indirectament al procés català, perquè sap que això és un argument de pes per fer-li vendre llibres i, com tot nacionalista espanyol, pensa que Artur Mas és la peça clau d'aquest procés i que, per això, cal combatre-la; i ha agafat una frase per intentar desacreditar-lo. Segons ell, Artur Mas, quan era cap de l'oposició li va dir a José L. Rodríguez Zapatero, quelcom així com: “tu vés posant diners, que jo aniré traient el terme nació.” És una frase que li ha servit per sentenciar: “no és bo que els mercaders estiguin a la política”. Desconec si la frase que atribueix al president Mas és veritat o no, però una cosa sí que tinc clara i és que ni Artur Mas ni ningú, fins i tot en aquest ningú hi entra el Tribunal Constitucional, podrà treure mai el mot “nació” de Catalunya, i estic segur que el president Mas, a banda de creure's que som una nació, n'és ben conscient, d'això.

Però José Bono, amb la crítica als “mercaders”, mostra el que ells entenen per política. Una negociació no és un mercadeig? Al capdavall un mercadeig és arribar a un punt en què tots dos hi guanyin o, si més no, no hi perdin tant. El “win-win” del president és una fórmula que la gent assenyada utilitza en multituds de casos: en els negocis, en la política i fins i tot en la vida particular. Però ells són del “tot o res”, una fórmula que utilitzen el que es creuen investit de la raó o del dogma i la capacitat limitada dels quals no els permet veure el perill en què incorren.

De moment aquí i ha un consens força generalitzat que el “tot o res” espanyol és l'element clau que explica aquest tomb de la societat catalana cap a l'independentisme, una situació que seria molt diferent si a Madrid hi hagués hagut polítics “mercaders” capaços de negociar amb el propòsit de buscar un “win-win”. Aquest és el perill de José Bono i dels que són com ell, que el seu excessiu espanyolisme els priva de la moderació que necessita la política.

Els catalans sempre hem estat vistos com a mercaders i, si volen, descendents dels fenicis, la qual cosa no em sembla gens malament, i potser gràcies a aquesta dèria per mercadejar, vam fer la revolució industrial contra tot pronòstic, mentre els “Bonos” de torn, veien el comerç com una activitat especulativa reprovable. De fet, Catalunya és una nació sense recursos naturals, no hem tingut mai colònies a ultramar per treure'n or ni plata i, malgrat això, és un país ric gràcies als mercaders.