Les lleis i la democràcia
La insistència sobre el tema és constant: la contradicció més fonamental que ens veiem obligats a afrontar en aquests moments és que per avançar democràticament hem de qüestionar les lleis vigents i, sobretot, la seva aplicació. I en canvi aquesta qüestió no és històricament cap novetat en les relacions Catalunya-Espanya. Malgrat que Pierre Vilar fa mig segle ja deia que a Catalunya “llengua, territori, vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura: les condicions fonamentals de la nació ja hi són reunides perfectament des del segle XIII”, el cert és que des del Decret de Nova Planta del 1716, passant per l'intent frustrat de proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià el 1931, o la manera com es va redactar i aprovar la Constitució del 1978 amb tots els protagonistes franquistes al seu lloc, i finalment la prohibició del referèndum del 9 de novembre del 2014, forma part tot plegat de mesures que de ben segur continuarà emprenent el govern espanyol. De fet fa servir les lleis, quan no fa servir la força militar, per impedir que el poble català pugui expressar lliurement la seva voluntat de disposar de les pròpies institucions públiques. La instrumentalització de la justícia i la forma com s'apliquen les lleis ja comença a ser d'una notorietat habitual a l'Estat espanyol. Només ha faltat la imputació del jutge Santiago Vidal per la manera d'utilitzar el seu temps lliure perquè acabi de perdre el prestigi el sistema espanyol d'aplicació de les lleis.
Aquesta situació És prou escandalosa de cara al futur del nostre país per exigir que els partits democràtics, que respecten l'expressió de la voluntat dels ciutadans i la seva aplicació, facin força comuna si volem que, per una vegada, i ja en ple segle XXI, s'arribi a la institucionalització que volen els ciutadans del nostre país sense l'ús de la força i de la violència militar com ja ha sigut tradició durant el segle XX no només a Espanya sinó a molts països europeus i del món sencer. Seria un avenç democràtic que faria honor a la millora de la convivència dels ciutadans de cara al segle XXI.
La pràctica de llarga tradició espanyola sobre les lleis i la seva aplicació coincideix en uns moments de crisis social i econòmica que pateixen la majoria de ciutadans del nostre país i l'atenció i el discurs dels partits catalans poden creure sovint que el problema de la institucionalització política esmentat ha de passar a un segon ordre de prioritats. I crec que és justament el contrari. Si no disposem d'un reconeixement de la nostra personalitat política difícilment podrem portar a terme les mesures necessàries per donar resposta a les necessitats socials dels ciutadans del nostre país. Concretament hem de procurar els mitjans per garantir l'educació, la sanitat, les pensions, i si és possible l'habitatge, dels ciutadans de Catalunya. I això necessita el pas previ d'un estat propi i aquest pas només és possible si és el plantejament prioritari i majoritari dels partits polítics catalans que creuen en la necessitat del dret a decidir el nostre marc institucional.
Estem en un any decisiu. La convocatòria de les eleccions municipals del mes de maig i la del Parlament de Catalunya del mes de setembre haurien de marcar els passos decisius per poder donar resposta als reptes que arrosseguem des de fa anys. I això exigirà l'estratègia compartida de diferents partits polítics que volen respectar la voluntat de la majoria.
