‘La resistència íntima'
Déu me'n guard de fer servir l'adjectiu interessant per glossar aquest bell llibre de Josep Maria Esquirol –que, tot i la meva autocensura, és tan ple d'interès, i travessat d'interessos diversos–: La resistència íntima: assaig d'una filosofia de la proximitat (Quaderns Crema). L'autor hi fa una crítica del llenguatge –o, més aviat, de certs usos del llenguatge–, i l'adjectiu esmentat, justament, és una d'aquelles paraules que ell troba que sovint s'utilitzen d'una manera buida de significat (jo hi afegiria el qualificatiu entranyable, que rarament defineix, posem per cas, la relació entre una mare i el nadó que alleta, i que, per contra, la mandra descriptiva general sol endossar, sense manies, a qualsevol personatge o situació que no en tenen res, d'entranyable).
Esquirol –els últims dos llibres del qual havien repassat el concepte de temps i l'ús de la tècnica en l'obra d'uns quants pensadors– ens ofereix ara un seguit de propostes consistents i fermament resistencialistes per plantar cara, entre altres aspectes, a l'actualitat, a la disgregació del jo i al nihilisme. Si, com volia Ortega, la claredat és la cortesia del filòsof, llavors l'autor penedesenc es mostra d'allò més cortès amb el lector: l'obra es llegeix amb vertadera fruïció, i, com qualsevol lectura estimulant de debò, ens fa buscar, en la nostra biblioteca, altres llibres, poemes, fragments que podrien ser una feliç continuació de les seves idees.
Per exemple, en la descripció –i prescripció– del terme proximitat, Esquirol parla del do i de les mans que el fan possible (no oblidem que una almosta o embosta era la unitat de mesura que feien dues mans obertes juntes). A mi em ve al cap el poema Dies al camp, de Vinyoli, que revela la continuïtat entre la mà humana i les eines que ha fet servir durant tants segles: “Magall, aixada, càvec, / diuen pel mànec la indefensió / de no poder servir sense la mà d'un home, / però proclamen tostemps, / dessota l'òxid del tall, / l'antiga força de la mà de l'home” (el que és rellevant és la distinció entre la vària “mà d'un home” i la universal i exemplar “mà de l'home”!). Quan el pensador es refereix a la importància de l'àpat, em resulta molt difícil no il·lustrar la seva tesi amb els versos finals del poema Sabor a legumbres, d'Antonio Gamoneda, que relata un sopar familiar d'una pobresa radical, format per un plat únic de llegums (potser mongetes seques –“hervidas, golpeadas a fuego en las cazuelas”): “Yo siento / en el silencio machacado / algo maravilloso: / cinco seres humanos / comprender la vida a través del mismo sabor”).
Quan defensa, contra les teories de la terapèutica psicologista, la repetició enfront la tan aclamada superació (“tornar a la normalitat, tornar a la quotidianitat és una benedicció”), llavors m'assalten els versos més bells que va escriure Salvat-Papasseit, els de Tot l'enyor de demà, en què, després de fer un prolix relat de l'acolorida i bulliciosa vida de barri, el poeta conclou: “Tot això bé m'espera / si m'aixeco / demà. / Si no em puc aixecar / mai més / heus aquí el que m'espera: // Vosaltres restareu, / per veure el bo que és tot: / i la Vida / i la Mort”.
O, finalment, quan el filòsof sosté com són d'importants determinats gestos i com diuen molt de la cura o de l'empara que oferim als altres, se m'il·lumina el record d'aquella deliciosa nouvelle de John Steinbeck, El poni roig, tan ben traduïda per Joaquim Mallafrè, en la qual el jove protagonista demostra un amor abnegat pel seu cavall: “A còpia d'estrijolar-lo i raspallar-lo, tenia el pèl fi i brillant com si fos de laca roig taronja. El Jody li untava els cascos amb sèu i els tenia sempre polits perquè no se li clivellessin.”
“Hem de considerar resistència íntima com el nom d'una experiència, pròpia de la comarca de la proximitat; comarca que no és visita d'un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat.” Un llibre esplèndid!
