Estranyeses

El meu amic A. em va dir: “Vés a veure El amor es extraño, que t'agradarà.” Potser no hi ha ningú que sàpiga més les pel·lícules que m'agraden i que m'agradaran, però vaig trigar dies a fer-li cas. Fins que vaig veure que passaven El amor es extraño, dirigida per Ira Sachs, a l'únic cinema del meu barri, que continua resistint amb una mena de programació de reestrenes. El cas és que l'he vist i que, certament, m'ha agradat molt: em sembla que feia temps que no veia una pel·lícula que explora en els sentiments amb un to tan just. Els sentiments són perillosos d'abordar perquè és fàcil passar-se. Potser n'és capaç perquè té consciència de la complexitat de les relacions humanes.

El amor extraño comença amb el casament de dos homes que, finalment, poden celebrar-lo després de 39 anys de relació. Un (John Lithgow) està jubilat i pinta. L'altre (Alfred Molina) és professor de música i és acomiadat d'un col·legi religiós, on dirigeix el cor, després del casament. Sabien que vivia amb un altre home, però no toleren que ho faci públic a través del matrimoni. És aquella coneguda moral hipòcrita: una cosa és que ho siguin i l'altra que, en lloc d'amagar-se, ho mostrin. Sense aquest sou, han de mudar-se a un pis més barat, però fins que no el troben demanen a família i amics si poden acollir-los durant un temps, que s'allarga, de manera que, a més d'enyorar-se, un no sap com viure en un pis de polis gais on sempre hi ha festes i l'altre sent que fa nosa a la casa d'un nebot. Però no es criminalitza ningú: tothom té les seves raons. Sí, amb una variant homosexual i actualitzada, pot fer pensar en Dejad paso al mañana, aquella pel·lícula de Leo McCarey en què un parella d'ancians comunica als seus fills que estan arruïnats i que no poden continuar pagant la hipoteca. I també en Cuento de Tokio, en què una altra parella de vells visita els seus fills a la capital japonesa. L'estil d'Ozu és inimitable, però en el film d'Ira Sachs hi ha alguna cosa del seu to que, semblant que no passa res, fa que de cop t'arriba una gran emoció. He sentit la necessitat d'escriure-ho perquè, actualment, aquesta subtilitat és un miracle. A vegades el cinema és estrany.