Cervantes, 1-García Lorca, 0

El nacionalisme espanyol balla per un peu perquè resulta que un equip d'investigadors assegura que ha localitzat les restes mortals de Miguel de Cervantes, sepultades a l'església de les Trinitàries de Madrid. A alguns dels que no som espanyols la troballa no ens fa ni fred ni calor, i més aviat tendim a pensar que els ossos de l'escriptor mort són irrellevants al costat de la immortalitat que, indiscutiblement, li dóna la seva obra.

L'autor d'El Quixot, en tot cas, ha tingut la sort que manca, per posar un altre exemple de cadàver cèlebre fatalment extraviat, a Federico García Lorca. L'exemple no està pas escollit a l'atzar. Tampoc està triat per contraposar dos personatges antagònics, que no ho són pas. Simplement reflecteix la moda que es porta a Espanya en matèria d'exhumacions. Digue'm qui desenterres i et diré com ets.

Ara em direu que localitzar el cos del poeta andalús seria igualment irrellevant, perquè Lorca també ha assolit l'eternitat per mitjà de la seva obra. Hi ha una diferència fonamental: trobar el cadàver del pare de Don Quixot no va més enllà d'un exercici de certa mitomania, mentre que les despulles del granadí són el paradigma d'una societat enterrada pel franquisme i la desídia d'unes autoritats espanyoles successives i successores que com a política de memòria històrica han fet poca cosa més que el Valle de los Caídos.

També es podria pensar que, posats a gratar el terra a la recerca de morts perduts, Cervantes és un difunt de més bon trobar perquè resulta políticament innocu. No ho és pas tant. L'any vinent fa 400 anys de la mort del literat més universal en llengua castellana. A Madrid deuen pensar que no seria gens sobrer un cos per fer un bonic funeral d'estat amb el fèretre cobert amb la bandera que, per cert, fa quatre segles ni tan sols no existia. De moment, els autors de la troballa sostenen que no és cent per cent segur que el cos trobat sigui el del manxol de Lepant. No patiu, que si convé ens faran passar bou per bèstia grossa.