La banca

Un caixer automàtic sense ni cinc és el pitjor malson d'un capitalista, és a dir, de qualsevol de tots nosaltres, obligats a sobreviure en un sistema capaç de maltractar tothom menys el propietari del caixer. És quan tanca un banc quan ens adonem de la poca gràcia que té el capitalisme: els diners es queden a dins i els impositors ens quedem a fora, fent cua davant el caixer que ja no escup euros. Van ensenyar-nos que tots érem peces valuoses d'aquest sistema productiu tan modèlic i ple d'oportunitats, però l'última lliçó l'hem hagut d'aprendre en l'onatge rabiós d'una crisi salvatge: la banca sempre guanya, i quan arriba l'hora del naufragi resulta que el capità és el primer de salvar-se mentre la tropa proletària serveix d'esmorzar als taurons. Aquest és el desolador resultat de la reforma laboral pactada entre el PSOE i el PP –ni oblidem ni perdonem–: un mar de cadàvers abandonats durant la travessia que –diuen– ens condueix cap a la recuperació econòmica mentre la població activa supervivent va remant amb l'aigua al coll. Joan Roig, timoner d'una important cadena d'hipermercats, diu que ha trobat la solució per assegurar que els vaixells arribin a bon port: menys treballadors i millors salaris. Una carta de navegació sens dubte ben satisfactòria... per als treballadors que es quedin.

L'any passat a Catalunya els costos salarials van baixar un 2,5 per cent –molt per sobre de la mitjana estatal–, una xifra que confirma que Roig crea escola. Cada vegada són menys, els treballadors que es queden, els timoners han imposat el seu rumb implacable i van deixant enrere els esculls empipadors de la justícia social i el repartiment de la riquesa. Conceptes primitius d'una època en què encara semblava que es podia navegar cap a la utopia de nous ports, on no fos necessari renunciar a l'heroica i històrica conquesta dels drets laborals per poder continuar portant el pa a casa, on no calgués triar entre conservar els companys o conservar el salari, i on no sempre guanyés la banca i perdéssim nosaltres.