Una mirada premonitòria

acaba de publicar La mirada Ministral (Diputació de Girona), que recull una seixantena d'articles de Jaume Ministral i Masià (Girona, 1914- Barcelona, 1982), mestre i escriptor polifacètic de novel·la, teatre, col·laboracions periodístiques i guions radiofònics i televisius. Els articles de La mirada Ministral daten, majoritàriament, dels anys seixanta i setanta, i van ser publicats en diferents capçaleres de premsa. Entre aquestes destaquen les de Vida Catòlica, El Correo Catalán, La Vanguardia, El Punt, l'Avui i Presència, revista on Ministral va escriure amb certa assiduïtat.

De l'amplitud de temàtiques tractades per Ministral en els seus articles –Girona, la condició de mestre o l'ofici d'escriptor, entre d'altres– ens hem volgut fixar, sobretot, en aquelles en què parla de Catalunya i les seves aspiracions. “El que hem aconseguit és tan poc que d'aquí vint anys ens farà riure”, escrivia a Presència el novembre del 1977 en un article en què alertava sobre la tradicional desunió dels catalans. “L'enemic no sols existeix, sinó que està tranquil esperant una debilitat, una badada, un descuit per reduir a sorra la muntanya de pedra que es féu palesa per la Gran Diada”, reblava l'escriptor.

El juliol de 1981, a Tranquil, Madrid, tranquil (El Punt), Ministral tornava a escriure frases que, trenta-tres anys després, són de rabiosa actualitat. “He llegit Catalunya, nació sotmesa, de Fèlix Cucurull, i en acabar he sentit un calfred en preguntar-me: no ens entendran mai?”, escrivia abans d'exclamar-se, arran del multitudinari acte catalanista al Camp Nou viscut el dia de Sant Joan: “És que no en poden treure cap conseqüència, d'uns fets tan clars i evidents? La resposta és no.” “És inútil seguir. Sempre patirem, sempre serem ignorats, deformats, incompresos. Sempre ens miraran amb ulleres fumades i des del cim d'un arc de triomf (...) Però els nostres 24-J, insistint, amb seny i serenitat... ‘tranquil, Madrid, tranquil'... a la llarga, molt a la llarga... Estem sembrant no per als nostres fills, sinó per als nostres néts. I val la pena.”

Doncs, sí. Ja hi som, senyor Ministral, amb seny, barallats i amb l'enemic alerta. Però els seus néts, a punt de veure-ho. Finalment.

S'