La força de la DUI
Si hi ha alguna possibilitat de legitimar la secessió catalana en el concert internacional a través de les eleccions del 27-S, aquesta requereix que obtinguin una àmplia majoria els partits que es comprometin en el programa a efectuar la declaració unilateral d'independència (DUI). Qualsevol altra proposta, com la que malauradament circula aquests dies entre els anomenats partits sobiranistes, obre la porta al fet que els actors exteriors puguin al·legar amb fonament que no hi ha un mandat democràtic clar per a la creació del nou estat.
El full de ruta acordat a la “taula de les forces polítiques i socials per a l'estat propi”, com diem, contribueix a enteranyinar la relació entre el vot popular i l'expressió de la majoria partidària d'una Catalunya sobirana i subjecte de dret internacional. Els partits i les associacions que conclouen el document del 13 de març de 2015 encara parlen de “conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític” (una expressió, la mateixa que es va fer servir per plantejar la consulta, després procés participatiu, del 9-N), de la qual no es desprèn en cap moment la necessitat de visualitzar la voluntat “d'independència”. Però els mecanismes que es proposen per concretar les accions que realitzaria la hipotètica majoria política conseqüent amb els propòsits de l'acord són encara més embullats: 1) declaració solemne del Parlament de Catalunya de l'inici del procés que ens ha de dur a la constitució del nou estat (som encara a l'inici del procés? No havíem quedat que el 27-S havia de perpetrar el gest final?), 2) iniciació del procés constituent, 3) desplegament dels mecanismes de transició nacional i de les estructures d'estat i 4) culminació democràtica del procés per part del poble de Catalunya. Deixant a banda que els termes independència o estat independent no apareixen enlloc de les diverses fases (i així la “constitució del nou estat” encara es podria associar a un estat membre d'una federació com succeí en la primera pregunta del 9-N), el més sorprenent i decebedor és que encara es continuïn concebent els moviments següents al 27-S dins la legalitat espanyola. Sembla que el nostre estament polític es resisteixi a aprendre la lliçó experimentada d'ençà de 2012: que les institucions de l'Estat reprimiran tota actuació que es desenvolupi dins el marc de la Constitució de 1978. Així, per exemple, la “declaració solemne del Parlament” que preveu l'acord del 13 de març patirà el mateix destí que la resolució de l'assemblea catalana de 23 de gener de 2013 sobre el dret de decidir: impugnació davant el Tribunal Constitucional espanyol, anul·lació i, en conclusió, total manca d'efectivitat. Una insensatesa que arriba al seu punt culminant amb la pretensió dels partits i les associacions catalanes de fer una constitució sense trencar amb el sistema vigent. Tots aquests anhels quedaran amputats des del moment zero. D'aquí que l'únic avenç plausible en el procés que es pot copsar consisteix en el fet que les eleccions del 27-S tinguin com a conseqüència immediata la ruptura amb l'Estat espanyol, i això només es materialitza amb la citada DUI. Només quan el Parlament català estableixi, per exemple a la manera que ho van fer els representants dels Estats Units al Congrés General de 1776, que Catalunya és “un estat lliure i independent” i que “s'entén dissolt tot vincle” amb Espanya que es pot obrir la tanda de reconeixements internacionals i que es poden implementar les mesures de construcció de l'estat bloquejades dins l'actual marc polític. En d'altres paraules, fins que no es tingui clar que no hi haurà “transició” o “desconnexió” sinó una ruptura, que encara continua essent l'únic llenguatge comprensible no tan sols per a una Espanya que no permet referèndums de secessió sinó també per a la comunitat internacional, anirem fent llargues marrades que ens poden abocar a una derrota sense pal·liatius.
