Guerra o revolució?

El president de la Generalitat va tornar a insistir ahir en la necessitat d'evitar “el debat ideològic” de cara a les pròximes eleccions del 27 de setembre. Artur Mas vol situar-lo, aquest debat, en l'eix nacional, per poder dotar-les, les eleccions, del caràcter plebiscitari que busca. Coherent amb la intenció, sap que una brega més esquerra-dreta podria portar, per exemple, cap a governs d'esquerra o de dreta, però no cap a governs de concentració que impulsin de manera determinant el nou estat independent. Això pensa el president. Això va acceptar-li el seu partit. I això lliga igualment amb l'anhel nacional que sembla majoritari a Catalunya. Aquest anhel hauria de poder combinar-se amb l'exigència social de regeneració política, de lluita contra la corrupció, i amb l'aspiració a definir un Estat més just. Semblava que tot això era possible. Però tot això conviu amb unes altres sensibilitats. De prioritats, diguem-ne, més socials. I que representen aquells que han sentenciat Mas i Convergència com una part del passat, d'allò vell, del mal. Al mig hi ha Esquerra. I s'entenen tots els neguits. Afirmen els dirigents republicans que, si només insisteixen en el debat nacional, cediran espai, marge i vots a Iniciativa, Ciutadans o Podemos. Mentrestant, es manté, patint, la intenció de vot als partits sobiranistes, però recula el sentiment independentista. Tot plegat recorda el vell dilema del 36: fem la guerra o la revolució? Les dues intencions enfrontades van portar la derrota.