Periodisme

Desastres terribles com el que hem viscut fa una setmana amb l'avió de Germanwings estavellat als Alps posen a prova els límits del periodisme. L'assetjament als parents de les víctimes; l'intent d'atrapar l'instant de dolor de famílies trencades, d'amics, de companys de feina; la recerca d'imatges a les xarxes socials de les 150 persones que van perdre-hi la vida i que les famílies han hagut de demanar que no s'utilitzin... Diaris, ràdios i televisions obligats a informar constantment sobre l'accident, batallant entre l'exigència del públic de saber-ho tot a l'instant i l'interès per ser els primers, acaben burxant en el dolor d'aquells que de sobte, i sense temps per entendre el que està passant, s'han trobat atrapats en una història terrorífica. És en aquests moments quan el periodisme grinyola. Les alarmes es disparen sorollosament. La precipitació consubstancial a l'ofici, la competència ferotge, el sensacionalisme d'alguns, la falta de rigor d'altres, que ha portat fins i tot a publicar imatges de víctimes equivocades, amb tot el que aquest equívoc pot arribar a provocar... Tot es torna increïblement complex.

Hi ha moments en què la professió es posa molt a prova. En aquestes ocasions no poden més que demanar perdó pels errors comesos i, sobretot, mirar d'aprendre de l'experiència. La feina del periodista no pot afegir ni una espurna d'inquietud sobre persones a qui de cop i volta el món se'ls ha ensorrat al damunt. Aquestes qüestions han sacsejat durant els darrers dies no només els mitjans catalans i espanyols, també els francesos i alemanys. No és sobrer. El periodisme està vivint moltes crisis alhora, però una de les més importants és la del rigor i la professionalitat. Cal reflexionar-hi, i molt. Analitzar quin periodisme fem i preguntar-nos, per exemple, per què cap mitjà europeu va ser capaç d'avançar la informació sobre el contingut de la caixa negra de l'avió. Per què aquesta notícia, tremendament important, va aparèixer publicada al web d'un diari nord-americà, el New York Times.