La solitud del líder
Els líders dels partits polítics catalans són sòlids, però mentre siguem dependents de les decisions d'altri no anirem prou ben servits. A priori hi ha un axioma: poc líder és qui delega el seu ideari, la seva personalitat col·lectiva a mans dels qui en res o poc et valoren. Si la gent catalana que l'envolta i amb qui conviu és víctima d'espoli, de persecució cultural i lingüística i del que la immensa majoria del país demana, poder decidir el propi futur, i d'una allau de tota mena de desconsideracions. O és mesell (el Diccionari de la Llengua Catalana diu que és aquell que no se sent dels cops o bé és propi d'una insensibilitat absoluta) o està empatxat de massa lectures nacionals espanyoles, tot recordant Dom Quixot. La febrada de lectures o l'allau de falsos conceptes de l'imaginari nacional espanyol desautoritza qualsevol suposat líder que res ha entès de la relació d'Espanya amb Catalunya de 300 anys ençà. No pot ser líder d'un país qui no és sensible a les víctimes, violència, repressió o persecució que en tots els àmbits hem viscut des del 1714. Per això, el PP, C's i similars suen tinta per confegir llistes a Catalunya, han d'anar a la perifèria de la majoria social, o un PSC desnordat ha d'admetre, sense cap anàlisi prèvia pública, que els candidats als municipis puguin defensar el dret a decidir.
Per ser líder cal quelcom més que ser escollit pels teus, cal tenir tremp, personalitat notòria, capacitat de diàleg i crear il·lusió i complicitats a tort i a dret. Sota aquests conceptes en trobaríem molts més en el món social i cultural, en el sindical, empresarial i laboral, que no en l'estrictament polític. D'aquí els noms de Forcadell, Casals, Vidal o Puigdemont. En el repte a què ens hem d'encarar el 27-S tenim tres líders polítics, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez. S'hi podria incloure Duran i Lleida, però ell és precisament el qui d'una manera notòria i pública, propi d'un líder, s'ha situat al marge de l'aventura més gran que Catalunya pot viure en segles. De moment una llàstima, té el nítid perfil del dirigent europeu i internacional de la dreta moderada democràtica. Cal veure com evoluciona el Construïm beneït per ell mateix, si és argúcia personal o esdevé perxa per enlairar el sobiranisme davant l'estultícia del PP.
Mas ha hagut de gruar d'allò més, haver de viure ser a l'oposició dues vegades consecutives havent guanyat les eleccions per un pacte antinatura com es va demostrar que era el Tripartit sota l'ombra d'un mediocre Zapatero. Ha hagut d'impulsar el centredreta i el centreesquerra català cap a l'Estat propi sota sospites generalitzades de desafecció i manca de conviccions. Avui és la cara més coneguda del catalanisme independentista, tant en l'àmbit nacional com internacional.
Oriol Junqueras és la gran sorpresa positiva, de bon i didàctic orador a ferm dirigent d'ERC. No ha deixat que apareguessin les eternes lluites internes del vell partit republicà, ha sabut navegar en aigües procel·loses, que hi són, i les té, però, silenciades. Suma a esquerra i en el món del treball, en la immigració recent i en els decebuts dels socialismes escindits o en els federalistes sense xarxa. Ha sabut adaptar-se a cada moment. Res fa creure que davant el 27-S no adopti la millor actitud pel país.
De David FernÀndez només se'n poden dir elogis. Ha fet dels quatre cridaners alternatius de sempre de la història del país, d'aquells que esdevenien, en milers i milers, protagonistes en períodes de rebel·lions i revolucions, un moviment sòlid, democràtic, pur i integrador, en l'esperança de molts joves desencantats.
En tots ells hem de basar-nos. Ells són el nostre futur. Van sols però amb nosaltres. IC-EUiA, amb Herrera o Camats, no hi són, algú ha de donar un cop de puny nacional damunt la taula. Sense valor no hi ha líder que valgui. El nacionalisme català és transversal, els líders hi seran quan faci falta.
