Les certeses de Montilla

Ahir, aquest diari entrevistava bé José Montilla. L'expresident és un home de certeses apagades. Les combina amb un caràcter de contenció gestual. Sempre ha estat així. Quan la Santíssima Trinitat governava el PSC –ell mateix, Miquel Iceta i Pepe Zaragoza–, l'opinió publicada li atribuïa un poder enorme que contrastava amb els seus silencis. Amb menys poder, potser sense poder, tot i que no se sap mai, José Montilla manté certeses. Afirma Montilla, per exemple, que les relacions entre Catalunya i Espanya “es poden recompondre, però cal que hi hagi voluntat per les dues parts”. Completa la predicció afirmant que el federalisme no és “una estació superada”. I la remata descartant la primera via: “No em crec el full de ruta. D'aquí a divuit mesos, no serem independents, perquè, a més, la majoria del país no ho vol.” La primera certesa és una obvietat. Si Espanya i Catalunya volen, podrien resoldre tots els seus litigis. El problema és que la part poderosa no ho vol i, a més, és la forta. Equiparar-les, totes dues, és fer trampa. La segona certesa és una ingenuïtat. Espanya va deixar de ser federal el 1715. Per tornar-ho a ser, Castella no hauria de ser com és. I ara és molt més gran. La tercera i darrera certesa de Montilla és una temeritat. Ni ell ni el papa Francesc saben si Catalunya serà independent d'ací a un any i mig. Ningú sap tampoc què pensen la majoria dels catalans. Algunes certeses són massa arriscades, president, ni que es diguin amb el gest honorablement contingut.