Una notícia desapercebuda

Fins fa dos dies la contenció del dèficit fiscal era una de les veritats revelades que la Unió Europea sacralitzava. Més l'hauria de preocupar el deute acumulat, perquè el d'Espanya creix com les fulles d'un moniato grillat. Sigui com sigui, inquieta el dèficit, i és lògic que sigui així si després no es pot pagar. No és açò una apologia de la retallada. Els déus no ho vulguin, en aquest país en què la tautologia és justament la contrària. És només una constatació. Qui demana diners després haurà de tornar-ne més, encara que Rajoy proclami, el molt temerari, que Espanya ara cobra per fer-ho. Per això sorprèn que quan la Generalitat anuncia que el 2014 va doblar el dèficit que li havia permès a l'Estat no passi res. Si no és que l'Estat ja la tenia descomptada, aquesta desviació i la d'altres governs autònoms. Perquè el que l'Estat busca és exactament això. El dèficit de Catalunya no és conseqüència de la mala gestió ni de la despesa “identitària” desbocada. La despesa mal dita identitària a Catalunya és un gra en la paella. El dèficit català és la conseqüència directa d'un finançament magre que no respecta ni tan sols el model vigent. Per tant, no és malèvol pensar que, si és el govern de l'Estat qui el fomenta i qui no el corregeix perquè ja el té descomptat, en realitat allò que busca la tropa de Rajoy és la dada. Poder anar a la Unió Europea i denunciar que Catalunya o “les autonomies” no compleixen. Per destruir el sistema amb la benedicció de Brussel·les. Espavilats!