Guirigall mòbil

El transport col·lectiu és un bon observatori de les conductes, sobretot quan contemples el paisatge humà amb un distanciament semblant al d'un extraterrestre que estudia els terrícoles. Un extraterrestre sabria entendre els meus congèneres més bé que jo. A mi em sorprenen cada dia amb noves facècies que confirmen la infinita vastitud de la comèdia humana. Així em vaig sentir l'altre dia, estrany com extraterrestre a l'autobús. No anava pas ple, tothom estava assegut, i de sobte m'adono que sóc enmig d'un gran guirigall. Penso que hi ha un grup d'escolars o una colla d'amigues que parlen totes alhora. No és així, no veig cap colla, tothom està quiet al seu lloc. Ni tan sols veig dues persones que parlin entre elles, la qual cosa no obsta perquè el volum del guirigall vagi augmentant. Llavors m'adono que hi ha vuit passatgers parlant pel mòbil, tots alhora, cinc dones i tres homes. Cotorreja sense parar tot el rengle del meu davant sencer, dues noies i dues senyores que no callen. Tots plegats alcen la veu cada vegada més, perquè els uns i els altres es tapen i s'obliguen a cridar més que el veí. Si jo fos un extraterrestre de debò, no em sorprendria de res. Prendria apunts del natural amb la fredor d'un entomòleg, però jo formo part del vesper estudiat i em sento perplex. No entenc el parc zoològic en què visc. Un extraterrestre es pensaria que la gent no sap anar en autobús, en tren o en metro sense tenir un mòbil a la mà, que el silenci en un mitjà de transport està mal vist, que és normal parlar a crits i discutir amb vehemència amb algú que és a l'altra banda de l'aparell sobre afers absolutament particulars, fins i tot íntims. Doncs sí, es veu que tot això és normal i jo no me n'havia adonat. Per això he decidit no enviar aquest article a la redacció d'El Punt Avui per email, sinó que el dicto des d'un autobús. A crits, esclar, perquè hi ha molta competència al meu voltant.