Els nostres Kennedy i dues Marilyn

Per fi un escàndol com déu mana, amb sexe, poder, mentides, espionatge, bitllets de cinc-cents, policies corruptes i fiscals de confiança. Un serial a l'anglosaxona, molt més entretingut que els comissionistes habituals, sempre fent una pileta per al partit i una altra per a si mateixos. El cas fins i tot porta el nom del restaurant on es van fer unes gravacions clandestines, molt a l'estil Watergate. I dóna material de primera per a la imaginació del públic, amb dues parelles que tothom ja s'ha imaginat en acció: Jordi Pujol júnior amb Vicky Álvarez (increïbles, passejant-se per Andorra amb aquella desimboltura) i Alícia Sánchez-Camacho amb Pepe Zaragoza (extraordinaris, escapant-se del Parlament per donar-se “unes estonetes d'oci relaxat”). Definitivament, els Pujol són els nostres Kennedy, encara que –reconeguem-ho– les Marilyn no estiguin al nivell.

Tot plegat deixa ben clar què va ser la política d'aquest país durant els llargs anys de la bombolla immobiliària i la festa de diner públic. Una pura representació de cara a la galeria on els personatges feien veure que contraposaven ideologies mentre a la rebotiga es rebolcaven els uns amb els altres. En realitat, la conversa de La Camarga és més immoral que delictiva.

Al capdavall, és contra tot això que s'ha revoltat la societat catalana, que exigeix que els polítics facin política i no diners. El cas de La Camarga reflecteix una Catalunya corcada des de dins i des de fora per la manca d'ambició. Un país que als catalans ens queda molt lluny i, per contra, al ministre de l'Interior, molt a prop.