Ja els tenim aquí

Sense cap mena de pretensió de presumir de profeta emulant el meu avantpassat pastor i rei David, he de dir-ho perquè és cert, que fa setmanes que trobava a faltar que algú del govern central ens assenyalés amb el dit índex de la mà dreta –la seva mà bona per identificar-se en privat amb el feixisme, enyorant temps passats– com a instigadors indirectes del terrorisme, en el seu primer status teòric. En fomentar la fundació Nous Catalans la convivència amb el mig milió de musulmans residents, el ministre d'Interior, Jorge Fernández, cerca una relació rocambolesca amb la cèl·lula gihadista que els ofereix assaborir els sucs de la violència terrorista que practicaran, alliçonant-los, entrenant-los, convencent-los, convertint-los religiosament i humanament esborrant-los, situant-los en una vida en què l'únic futur és la mort violenta.

Alguns decebuts, aventurers, delinqüents en llibertat o presumptes suïcides –ells no ho saben encara– s'apropen a les files musulmanes, algun d'ells penetrant en l'avançada gihadista existent a Barcelona, més o menys nombrosa i organitzada. Una populosa ciutat mediterrània, amb la vitalitat que li dóna el caràcter català, és, i anirà en augment, la meta d'aventurers, delinqüents, immigrants que sols aspiren a menjar i oportunistes sense pàtria, candidats a fer-se en unes setmanes del temut gihadisme.

Avui, divendres 10 d'abril del 2015, s'ha corroborat que existeix una cèl·lula gihadista a Barcelona, amb diverses branques, la finalitat de la qual seria reclutar, convertir a l'islamisme i entrenar alguns d'aquells que es distingeixin en la complexa ona delictiva, que arrossega joves amb voluntats mal·leables, i atemptar a diversos llocs públics de Catalunya. Canviant de neguit, un compta els escalons que ens manquen per fer el cim, contempla el desconcert interior dels partits, les desercions sense destí de gent important, imprescindible per a una nova Catalunya, i té por en veure que hi ha pocs lligams entre tendències polítiques. Desconec –ben segur!– pactes, lluites ajornades, fusions i d'altres, que assenyalen un final feliç. Tinc molts dubtes i la massa de catalans que treballen i la terrible xifra dels de l'atur, els estudiants i els jubilats, no entenen el que passa, en quin punt estem del procés independentista i la cara satisfeta dels polítics dretans en actiu. Anem bé, president? No escriuré que ho dubto perquè no és així, i perquè vostè no mereix que dubtin. La conferència a la Universitat de Columbia, però, l'ha fet pujar un escaló de replà de catedral. Segueixo i acabo: amb 86 anys i manca de salut, tinc por de no poder aixecar la senyera al jardí de casa bo i cantant Els segadors ben sol, tal com feia en els mítings de la campanya electoral del 76, en què pels pobles la majoria no sabien la lletra o els feia vergonya. Oh! Quines coses!