Ull de peix
Discursos
El discurs d'Alícia Sánchez-Camacho és a batzegades, sense cap línia discursiva; mostra una abundància d'adjectius i pocs substantius; es mostra enèrgica i riallera fins i tot en els moments en què està tocada i gairebé enfonsada. Amenaça amb fum. I se li entén tot.
El discurs de Duran i Lleida és en l'actualitat a la defensiva. Ha perdut la part més interessant del seu discurs anterior: una prosa sibil·lina. Intenta fer sil·logismes, però es dispersa abans d'arribar a la conclusió. Està entre Scilla (Madrid) i Caribdis (la coalició amb Convergència).
El discurs d'Artur Mas és enèrgic. Troba la paraula justa quan la necessita. I tanmateix en moments de conflicte el seu discurs tan cristal·lí esdevé confús. Té dues cares: una davant de la gent i una altra davant dels seus.
El discurs de Pablo Iglesias és lerrouxista (tot i que Lerroux era un excel·lent orador). Diu obvietats, assenyala un enemic difús i diu que nosaltres, els bons, el destruirem. És un discurs que enganxa i que era renovador fins que es va veure el poder massa a prop. Aleshores em va recordar el rebelde sin causa de James Dean.
El discurs d'Albert Rivera només té un objectiu: Espanya: la kamikaze demolició de la “singularitat” catalana. Per tant es repeteix. Ara té experiència i es mou bé en la jungla de la política. El seu discurs és a l'ofensiva i això li confereix un caràcter dinàmic. El contingut és pobre.
El discurs de David Fernàndez és el més renovador. En veu baixa i opaca, sap què vol i sospito que sap com arribar-hi. S'ha fet estimar malgrat la samarreta. No té pèls a la llengua.
Tothom en diu relat, però el seu nom és discurs: el sistema abstracte de la llengua, en el seu ús, es transforma en discurs.
