Sense franquistes
“El franquisme català (…) va saber monarquitzar-se, posar el rellotge a una hora que no fos gens intempestiva i esperar que el corrent de la història els portés pels viaranys d'una transició civilitzada, al final de la qual es faria un balanç equilibrat: les circumstàncies ens van fer franquistes; és hora d'oblidar les coses més molestes del passat i donar-ho tot per bo (…). Aquest és el destil·lat memorialístic del franquisme català.” En l'apassionant dissecció de Carles Sentís, Fer-se franquista, que ha escrit Francesc Vilanova, sobre la vida i els articles en els anys 1936-1946 d'aquest periodista, s'inclou la frase anterior, al meu entendre, una de les claus del llibre. Les 256 pàgines d'aquest assaig són, de fet, un testimoni de càrrec per demostrar el compromís vital de Sentís amb el franquisme. Deu anys intensos per a fer-se franquista, que Vilanova desgrana pas a pas, implacablement, justicierament, amb l'espasa de l'hemeroteca i del fons i arxiu del mateix Sentís (curosament guardat a Poblet, al magnífic Arxiu Tarradellas, on també és dipositat l'arxiu d'un dels grans adversaris de Sentís, Ramon Barnils). Un passeig per la trajectòria d'algú que emergeix en la Barcelona del 26 de gener de 1939 com a vencedor, i que mai deixarà de guanyar, jugant a fons totes les cartes de la baralla franquista. Espia durant la guerra, secretari de Sánchez Mazas en un dels primers governs de Franco, l'home de totes les influències polítiques imaginables, de Destino i de La Vanguardia, però també de la premsa madrilenya més addicta al règim, Sentís va acabar per erigir-se en l'exemple perfecte del franquista que sura, que sobreviu al règim, que s'adapta i que és capaç, finalment, de tenir un paper rellevantíssim en el nou règim democràtic (o millor dit, nova restauració monàrquica).
Diguem també, d'altra banda, que Vilanova no té cap contemplació a l'hora de jutjar la prosa periodística de Sentís. Però, certament, la virtut del llibre de Vilanova és presentar un personatge que va molt més enllà del Finis Cataloniae?, un espectacular i intrèpid malabarista polític, fascinant a estones en el joc que interpreta com “el nostre home a Madrid”, que s'arrela en les entranyes del règim i en treu un suc prodigiós. I tanmateix, si tornem a la frase inicial d'aquest article, l'agra sensació que et queda en acabar Fer-se franquista, és adonar-se de com “el destil·lat memorialístic franquista català” corre encara avui el risc d'imposar-se en el relat. A quaranta anys de la mort del dictador, encara sembla que en aquest país hi hagi hagut franquisme sense franquistes. La transició va rentar molt blanc.
Posem el cas de Carles Sentís, l'home que va surar per damunt de totes les ideologies. Catalanista en temps del catalanisme de la República, franquista en temps del franquisme heavy, monàrquic i pragmàtic en temps del tardofranquisme, transicionista en la transició i demòcrata en la democràcia. Alehop!, i ja ho tindríem.
L'esforç de modulació de la memòria, precís, exacte, digne de la millor rellotgeria suïssa, per girar subtilment, com l'alè vaporós que desprèn delicadament un guant de vellut en caure, ha permès que aquí no hagi passat res, que no s'hagi jutjat ningú i que, a sobre, resulti que el règim franquista funcionava sol, sense ningú que se n'hagi fet responsable. Un franquisme sense franquistes, igual que un franquisme sense institucions franquistes, naturalment. L'autèntic triomf de la Dictadura ha estat aquest: la conservació intacta de les estructures d'estat espanyoles, l'emparament democràtic als feixistes (sense cap reconeixement de culpa), la impossibilitat de jutjar els crims dels facciosos.
L'‘establishment' surt encantat del franquisme (vegeu, si no, les elits econòmiques, judicials, el todo Madrid, per entendre'ns). “Democràcia” a canvi de silenci. Un quid pro quo fatal. Perquè la reparació i el judici moral als crims del feixisme no podia ser objecte de cap mena de –mal- tracte. Portat a termes generals, el que Vilanova denuncia en el llibre, la “reinvenció biogràfica”, és de fet, el que més angoixa produeix: la “reinvenció del franquisme”.
